Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

095928
Usuaris Avui = 26
Usuaris Ahir = 59
Paginas Vistas Avui = 74
Usuaris en Linea = 2
Direccio IP : 54.80.188.87
Data Servidor : 2018-10-19

CONSIDER QUE ÉS ESSENCIALMENT NECESSARI LLEGIR AQUESTA PÀGINA PER AQUELLES PERSONES QUE REEDITEN LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE LA GUERRA CIVIL A LA NOSTRA ROQUETA.

Crec que tots estareu d’acord que fer una història de Son Carrió sense dir res de la guerra civil espanyola que marcà forçament aquest poble, seria mutilar un tros de la nostra història. Gràcies a Déu, aquest espai fou curt però intensament viscut.

Molta gent ha sentit contar, ha escrit, criticat… aquest dinou dies de batalla a Mallorca i crec que jo poca cosa hi puc afegir. Per això he decidit contar la meva història, part de la visqué la meva família i un altra part que m’han contat o llegit d’aquests testimonis més directes. Per tant, tot seran vivències autèntiques, encara que segurament no les més valuoses, però sense cap somni, imaginació ni fantasia. Vull que quedi ben clar que no he de defensar ni condemnar ningú. Dic la meva opinió que, no deman que sigui respectada, encara que jo, i vull que quedi ben clar, respecti totes les demés.

Seria molt trist, així com ha passat a altres llocs, que ningú pensés que la meva intenció, ni tan sols remotament, intenta remoure rancors antigues. Com a sacerdot tendria l’obligació de deixar de mencionar el fet, però, per altra part, no seria fidel a una història que, gràcies a Déu, ja és història, lliçó per aprendre i saber que cap fruit bo ens va dur, segons ja en faig menció en el pròleg.

Cada vegada que a la pantalla de televisió hi sortien aquelles imatges de caramulls de gent Rwandesa, Eslovena… que fugien de ca seva i anaven cercant un lloc aparentment més segur, això em feia recordar aquells esdeveniments que també succeïren a Mallorca i a moltes parts d’Espanya els anys 1936-39.

– BAYO A SA COMA

Tot el que em va ser tan fort i tan dur amb conseqüències ben nefastes, fa quasi rialles als joves d’avui tant poc acostumats a distingir entre la rabiosa notícia i la pel·lícula aventurada.

Quan, a vegades, a l’escola o fora d’ella he intentat que fossin conscients de que viuen un temps meravellós i que ningú de nosaltres havia pogut gaudir d’unes joventuts tan preferides i privilegiades (amb tantes facilitats d’estudiar i d’aprovar) pareixia com si els endossés un conte mig història fictícia i quasi ple de beneitura. Tots els qui tinguérem la desgràcia de viure-ho no vàrem ésser més beneïts ni més vius. Vàrem ésser fruit d’una època, així com també ho som ara d’aquesta.

És cert i segur que tots els qui hem sobreviscut a la guerra i a la fam, quasi tots ens moríem de por. Por de moltes coses. Basta dir que Son Coletes sempre estava obert. Por de moltes represàlies i no poder quasi mai ésser tu mateix, i, més tard, por de caure víctimes dels qui no tenen por de res ni a res. També crec que no témer a res és bastant perillós.

Pel que he pogut saber després, acabant el mes de juliol, el mateix Bayo, simple capità d’aviació, s’ofereix al govern de la Generalitat -fent una llarga i raonada explicació de motius- per prendre possessió de les Illes i se li concedeix: “Generalidad de Cataluña. Presidencia.- El Capitán de Aviación Don Alberto Bayo Giroud, es el delegado del Gobierno de la República y de la Generalidad y representa a ambos en la Islas Baleares. Por tanto, ostenta la máxima representación de ambos poderes en dichas Islas y recaerá sobre él exclusivamente, la facultad de organizar con el criterio que estime oportuno, las milicias voluntarias, así como el ejercicio de cuantas atribuciones competen a ambas representaciones del Estado. Lo que comunico a todos los efectos procedentes. Barcelona, 1 de agosto de 1938. El Presidente de la Generalidad. Firmado: Lluis Companys. El Presidente del Comité ejecutivo. Firmado: Casanova” (Perlas y Cuevas, pàg. 6 de 5 d’octubre de 1985)

“La Vanguardia” del dia 5 d’agost va aixecà la llebre, d’una manera bastant detallada, de com s’estava preparant la conquesta de Mallorca. Això va fer que aquí estiguessin un poc orella alta i així i tot no pareixia que s’ho creguessin molt.

No és d’estranyar, doncs, que la Generalitat enviàs el següent ultimàtum al Capità Bayo, que era a Maó, el dia 13 d’agost quasi a mitja nit: “Gobierno de la Generalidad de Cataluña. Comité de Milicias antifascistas.- Sesión del Estado Mayor, celebrada el día 13 a las seis de la tarde.- De acuerdo con la sesión anterior, convenimos, que se intente la operación de Mallorca en el plazo de cuarenta y ocho horas contando solamente con los medios de que actualmente dispone y según el plan que presentó al Comité y fué aprobado, sin comprometerse con ninguna acción decisiva en caso de encontrar gran resistencia. En caso de no poder realizar la operación en las condiciones apuntadas, se le ordena regrese a Barcelona con todos los elementos y material y personal que había que emplear en el desembarco, y todo el material de los Parques y Armamento. El Comité General de Milicias antifascistas de Cataluña. Departamento de guerra. Firmado: J. García Oliver y Sandino” (Perlas y Cuevas, pàg. 10 de 19 d’octubre de 1985)

Mentre érem damunt el terrat que domina el camí, passaren cinc falangistes que venien del Port de Manacor i que ens entimen aquesta “anau-vos-ne, fugiu que ens mataran a tots” Tothom es posar a plorar i jo no vaig quedar darrera perquè, sense cap dubte, no havia vist plorar mai tanta gent gran.

Segons diferents escrits a “Perlas y Cuevas” (setembre – desembre de testimonis directes) pareix que aquesta expedició sortí del port de Maó el mateix dia 16 d’agost a les dues de la matinada, embarcant entre 2.500 – 3.000 persones en els vaixells “Almirante Antequera” i “Almirante MQuan jo encara no havia celebrat el sisè 16 d’agost, a l’any 1936, un diumenge ben de matí es començaren a sentir uns trons que no eren del cel (estava ben clar) i que deien que eren bombes (jo encara només coneixia la de la bicicleta) Això que dies anteriors alguns avions haguessin escampat fullets avisat del proper desembarcament, pràcticament per mi no estava dins el meu conscient. En tenia una petita i vaga idea que després es va anà concretitzant a mesura que la gent ho comentava.

En aquells dies era un al·lot pusser de fora vila (a Can Bon Jesús, damunt la costa de son Berga nou) No havia començat a anar escola i no duia gens de bagatge vilà. Sabia unes quantes oracions que els meus pares com a bons cristians em varen ensenyar, juntament amb un parell de lletres i números. El meu pare va aprendre a multiplicar i dividir amb mi, quan jo, a la vegada, n’aprenia a l’escola.

Fins i tot em resultàvem simpàtics aquells avions de quatre ales que volaven per damunt mi i que els mirava ben arreu. Tot això fins que, a un moment donat, tirà una bomba a un petit puig veïnat on hi havia gent que contemplava o intentava veure el moviment que hi havia per la mar.Juntament amb mumare, anàrem a ca’l tio Pep de Son Berga, el veïnat de més prop, per veure què decidien o què pesaven fer.

El capità Bayo de 44 anys, responsable de l’expedició i també on pareix que hi hauria uns 3.000 fusells. A demés hi eren els destructors “Mar Negro” i “Mar Caspio” que duien les municions (aquest per precaució desembarcà a Cala Petita) el “Ciudad de Cádiz” carregat de vitualles, el canoner “Xauen”, uns tres submarins i el que faria d’infermeria “El Marqués de Comillas”

Abans del desembarcament, clarejant el dia 16 d’agost, el capità Bayo (vestint l’uniforme d’aviador) pujà a coberta del “Almirante Miranda” i féu una arenga a la tropa dient que a Mallorca els estava esperant molta gent per ajuntar-se a ells, que el capità només havia admès els millors voluntaris i que, per això, veníem obligats a vèncer-ho tot…

Un dels primers testimonis del Sr. Ferrer Massanet, que anava dins la mateixa llanxa en que desembarcà Bayo, conta com el capità li feu preguntes d’edat, professió i posició econòmica… perquè el capità sospitava ferm dels espies que sempre hi ha en tota guerra.

Un dels expedicionaris -perquè la mar anava un poc moguda- va saltà de la barca per ajudar al Capità i aquest li manà que pujàs a la barca tirant-se després el capità Bayo a l’aigua que li arribava fins al pit i, pistola a l’aire arribà a penyes. Concretament ho va fer a uns 200 metres de la platja de Sa Coma, prop de la anomenada caseta d’En Moix i de la qual fins fa poc temps encara es poden veure quatre parets.

Ja s’havia dut a terme el desembarcament anunciat dels “rojos” (empraré aquesta paraula sense cap intenció d’ofendre ningú, però era el llenguatge d’aquell temps i no n’hi havia d’altre) El desembarcament es féu principalment a Sa Coma, Port de Manacor i Cala Anguila.

Encara que no ho pareixi i, segons les narracions del Sr. Rafel Ferrer Massanet, realment es varen fer tres desembarcaments distints: Sa Coma, dirigit pel capità Bayo devers les sis i mitja, la de Marcelino Zapatero provenint d’Eivissa amb dues columnes de l’Estat Català, que ho faria prop de les sis i quart, i la tercera la del anarquistes de Cabrera a Cala Anguila/Cala Mendia d’unes setanta persones dirigides per Lechas, Maeztu i Yago, devers les quatre i mitja, tots del mateix dia 16 d’agost.

Quan el dia 9 Bayo conquerí Eivissa, continua Rafel Ferrer, foren enviats a Cabrera uns 500 anarquistes que pertanyien al Sindicat de Transport marítim de Barcelona. En Bayo volgué aprofitar-los (en una visita realitzada el dia 15 quan havia rebut l’ordre de embarcar a Mallorca dins 48 hores) perquè volia simular un desembarcament a Palma per la Dragonera, però ells no acceptaren i s’acomiadaren de mala manera, tornant en Bayo tot enfadat i sobrevolant els llocs de Mallorca prevists pel desembarcament. Es quasi segur que els de Cabrera canviarien d’opinió i pretenien ajuntar-se al Capità Bayo, confonent les tropes d’en Bayo amb les de Zapatero. Els de Cabrera ja havien fet saber a Bayo que ells només acceptaven ordres de la C.N.T.

No queda gens clar que el capità Bayo tengués notícia d’aquests altres desembarcaments, perquè es queixà de que no haguessin obeït les seves ordres i per altra part s’estranyà, quan sentí tirs de batalla pel Port, de que els seus hi haguessin arribat tan prest. I, quan rep als dos milicians vinguts d’aquell indret, romp amb improperis molt durs contra els anarquistes, que no eren els d’En Zapatero, si bé els de Cala Mandia s’havien ajuntat a ells. Pareix que això quedà solucionat amb la visita que feu Bayo a la casa dels Servera ja acabant-se el dia 16.

Vaig sentir contar moltes vegades al famós glosador Jaume Calafat, casat amb una filla de l’amo que en aquell temps estava a Sa Coma, que quan aquest amo s’aixecà, ben dematinet, perquè n’era costum o perquè havia sentit renou, i quan anava a fer les seves feines pel corral de figueres de moro, va rebre la primera salutació amb un parell de bales i l’obligaren a que en Bayo prengués possessori d’aquella casa que, entre ells anomenaven sovint per “La Fábrica” o “El Cabaret”, va fer l’ofici d’hospital (com primeres cures), economat i lloc de reunió habitual de les distintes seccions: “La Columna…” del dia 24 convoca reunions amb el capità a “La Fábrica” a las 14 h. amb Abastament, a les 15 amb el Comitè polític, a les 16 amb el capità Maldonado i el tinent Monteagudo, a les 17 amb Juan Yague, a les 18 amb el capità metge i personal sanitari, a les 19 amb els Capadors, a les 20 amb la Secció de Ràdio, a les 21 amb personal d’Impremta i redactors, a les 22 amb l’Estat Major i oficials, a les 23 amb l’encarregat del forn de pa.

El campament, continua explicant l’entrevistat Rafel Ferrer, estava situat en el pinar de Sa Coma on també hi havia un barracot del Estat Major dirigit per Gavalda, home de confiança del capità, que pegava crits a tothom i que de cada moment es sentia més important. (Perlas y Cuevas, 14 desembre 1986, pàg. 6 i 7)

Un altre problema té que resoldre Bayo el primer dia quan es troba que en el “Ciudad de Cádiz” hi ha 298 insurrectes, morts de por, “del barrio chino” que no volen desembarcar i són tornats a Barcelona amb aquest vaixell aprofitant, al mateix temps, per dur-se’n tots els ferits que s’havien pogut recollir. (Mi desembarco en Mallorca, pàg. 91)

Mentrestant a la vorera de mar passaven aquestes coses, la gent de Son Carrió, Son Servera i els seus voltants anava mig estrabul.lada sense saber quin camí havia de prendre i tot eren plors i dissorts. Es ben trist trobar-se en situacions com aquestes. Tant és així que, gent major que toca pensar un poc, se’n va allocada (amb aqueix cas) cap a Son Negre o Manacor sense roba, ni menjar… Després, informats de que aquest és el camí programat pels invasors, tornam arrera cap a Son Berga. No tenc present ni idea de si dinarem o no. Trons de bombes i fusells sempre seguit. Els avions ja no em feren cap gràcia mai més; no els podia veure ni sentir. Un altre tio Joan de mumare, també veïnat, ens informe de que han cridat a files el seu fill Josep deixant una sèrie de consignes que bé empraríem després.