Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

b]CONSIDER QUE ÉS ESENCIALMENT NECESSARI LLEGIR AQUESTA PÀGINA PER AQUELLES PERSONES QUE REEDITEN LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE LA GUERRA CIVIL A LA NOSTRA ROQUETA.

El capità Bayo donà ordres al “Rubio” dirigint el grup “19 de julio” amb 400 voluntaris de que ocupassin sa Torre Nova, cosa aconseguida a les 11 del mateix dia 16. A dia següent conquerir Ses Talaies. “El Rubio” demanà a Bayo que s’instal.làs una les dues del capvespre el capità hi passà visita acompanyat de Pajarero i un tal Fernández que el hi deixà com assessors i els demanà que fessin tot el possible per el línia de comunicacions a cada posició i així es va fer.

Entrada de fosca arribaren els de transport marítim procedents de Cabrera. Quasi tots eren de CNT i amb ells hi havia els Lechas, Yague i Maeztu. Una vegada reoganitzada la Columna, a mitja nit i en fila índia, emprengueren camí cap a Son Carrió i a ses Talaies. Als Molins tengueren una resistència més forta i giraren més cap a ses Talaies, arribant-hi devers les sis del matí del dia 17. Allà hi quedaren uns 220 homes de CNT comandats per Lechas. “El Rubio” tornà a sa Torra Nova amb el grup “19 de julio” Descansaren un poc i, al poc temps, arribà el capità Bayo indicant-los que s’estenguessin cap a na Penyal i que també convenia fer aquesta operació durant la nit. Al capvespre, altra vegada Bayo passà visita per allà i els donà l’enhorabona per l’organització i previsions per dur a terme aquesta operació. (Perlas y Cuevas, 28-06-1986, pàgs. 9 i 10)

Ja tenia molt fet i escrit referent a aquest tema i encara no havia pogut aclarir amb documents clars quin seria el dia que conqueriren Son Carrió. Totes les meves deduccions anaven cap el dia 26 de 1936, ja que el dia abans el invasors hi havien fet un gran bombardeig i, al mateix temps, el testimoni de Jaume Ferrer Tur que havia estat ferit dins el mateix poble el 26, entrada de fosca, tot feia deduir que haurien entrat aquest dia 26.

Efectivament, el dia 25 sis hidroavions descarregaren moltes bombes en el nostre poble, senyals encara evidents en la volta de l’Església, obligant a fugir a la poca gent que hi quedava i a recular l’infantaria defensora i part de artilleria. L’enginyer menorquí de 20 anys, Antoni Pons Melià, escriu en el seu dietari: “Dimecres, dia 26.- Ha començat devers les 5’30 hores el bombardeig de l’artilleria facciosa. Han llençat uns quants projectils sobre el nostre castell; n’han caigut uns quants a uns 10 metres de nosaltres sense causar cap víctima. A la tarda s’ha organitzat un nou avanç i hem arribat fins a Son Carrió. Ens hem apoderat del poble i n’hem fortificat els voltants” (Perlas i Cuevas, 22-02-86, pàg. 7)

El benedictí Josep Massot afirma també, encara que per fonts distintes, que l’entrada a Son Carrió fou el dia 26, al matí, pels anarquistes de sa Torre Nova. (El desembarcament de Bayo a Mallorca, pàg. 214) Fos el matí, fos el capvespre, això confirma la conclusió que jo havia feta per pura lògica: conqueriren el nostre poble el dia 26 d’agost de 1936. Els primers en entrar foren els de la CNT-FAI de part de la Torre Nova, on tenien el campament; López Tienda entraria per la part del Port de Manacor, tenint moltes baixes; i finalment entraren pel camí de S’illot els 500 milicians enviats per Bayo. Poca va ser la resistència i també poca la gent que hi trobaren. Com sempre, es dedicaren tot d’una al saqueig, al robatori i a la festa.

Un català, Jaume Farré Tur, testimoni directe de l’exercit del capità Bayo contava que quan arribaren, des de sa Coma a Son Carrió, amb un camió (acompanyant al conductor, aquell dia, perquè els deu primers dies havia fet guàrdies en els barrecons) entrada de fosca del dia 26. “Un grupo se emborrachaba en la plazuela de la Iglesia y oficiaba una suerte de rito blasfemo con ornamentos sagrados, cantando la Internacional. Penetré en la Iglesia y ví como habían destruído todo cuanto estaba a su alcance y me convencí no solo de lo absurdo hecho, sino de su inutilidad. Vi como un precioso retablo barroco, que me pareció dorado de oro de verdad, había sido desposeido de sus imágenes y en su lugar habían colocado un moro que me dijeron estaba a los pies de San Jorge (voldria dir Santiago)… a mí no me gustó nada y salí. Rodeé el templo y unos corrales y me hirieron en la confluencia de las calles Calvo Sotelo y Major… Once días en el frente de Mallorca y no disparé ningún tiro” (Perlas y Cuevas, 30-11-85. pàg. 12)

El botí oficial que tragueren de Son Carrió i que fou enviat dins un maletí de mà amb un hidroavió que sortí de Sa Coma, va ser un motiu suficient perquè la Generalitat enviàs més armes al capità Bayo i que arribà el dia 3 de setembre a la punta d’Amer i que ja no fou desembarcat. Com sempre i per tot, hi havia l’altre botí particular que suposava no deixar res per verd.

També record molt bé com un dia davallarem amb mumare, la tia Margalida i el cosí Sebastià a no sé què fer a Sant Llorenç i anàrem a adquirir unes estampes de la Mare de Déu Trobada que una monja vestida de seglar repartia a la Rectoria. Després es sabé que dites estampes s’acabaren així com també les de Sant Miquel a Son Carrió.

Anaven passant per la carretera d’Artà molts de camions plens de soldats i canons. Es veu que s’estava preparant la contraofensiva perquè els invasors havien avançat molt. Degué ésser per aquests dies que en aquelles dures batalles del puig de Sa Font hi va morí molta gent, especialment els llubiners, segons contava Mn. Gabriel Frontera natural d’aquest poble i Rector de Son Carrió.

– MALS AUGURIS PER BAYO

El dia 27 d’agost, segons opinió unànime, fou un dia clau perquè el 4 de setembre fos un retorn d’esperança més tranquil, ja que tothom ho veia molt mal parat. Record com des de Sa Real contemplarem aquells avions italians que volaven a gran altura i amb renou ben diferent. Ens feren sospitar que serien contraris als invasors, perquè desaparegueren del mapa aeri aquelles roncadores de quatre ales. Juntament amb aquells avions havien arribat Luigi Cirelli com a cap de l’esquadreta, Carlos de Mª Bernardo qui es faria càrrec de l’Estat Major i Alconovaldo Bonacorsi, l’anomenat Conde Rossi.

Aquest dia 27, arribà misteriosament un vaixell negre al port de Palma el Morandi, que duia una càrrega molt desitjada pels que ho sabien i molt satisfactori per aquelles persones que ho ignoraven: els avions italians. “Les gestions de García Ruíz, de Joan March (pare i fill) i de tants altres finalment havien tingut èxit: el vaixell duia d’Itàlia, tres aparells de caça CR-32, tres hidros de caça Macchi 51, uns tres-cents bidons de benzina , dotze metralladores Breda de 20 mil·límetres, 97.000 dispars d’artilleria antiaèria -70.000 dels quals eren antitancs- i un nombre indeterminat de bombes” (El desembarcament de Bayo a Mallorca, J. Massot, pàg. 252)

El mateix capità Bayo escriu en el seu llibre: “El 27 de agosto apareció un aparato de caza italiana que cogió toda mi escuadrilla de hidro-aviones en el agua, a los que ametralló a mansalva y a placer, en diversas vueltas que hizo aquel “Fiat” sobre nuestros aparatos y nuestro frente. Por lo inesperado de la sorpresa- pues las fuerzas rebeldes no tenían estos aviones- tan sólo pudimos responder con fuego de fuselaría, ya que no contábamos ni con una sola antiaérea… Rozaba veloz el aparato italiano casi nuestro campo, remontándose ligeramente, después de haber destruído e inutilizado en unas cuantas pasadas todos mis hidros” (Idem. pàg. 112 i 113)

És quasi segur que vos n’haureu donat compte de que el capità Bayo posa el bombardeig en el mateix dia 27. Pareix que havia de ser el dia següent, donat que, segons el Sr. Massot, aquests avions “foren muntats a la base del port de Palma per una brigada de tècnics italians amb un grup de militars autòctons… El mateix dia 27, a les 8 de la nit, començà al camp d’aviació de Son Sant Joan, el muntatge dels CR-32” (El Desembarcament de Bayo a Mallorca, pàg. 253)

L’enginyer menorquí, Antoni Pons Meliá, escriu en el seu diari: “Divendres, dia 28.- Ha començat el dia amb molta animació, ja que ben dematí ja han aparegut sis “Savoia” nostres que han evolucionat i han anat tirant bombes (després de tirades les bombes llançaren la caixa de fusta que les havia contingudes) sobre els fronts enemics. Però la tarda, allà les 13’30, ha aparegut un caça italià que de primer moment creiem que era leial (prop d’un vell molí s’havia preparat un camp d’aterratge i sempre esperàvem algun aparell nostre que no fos un dels hidros i que mai no va aparèixer), però essent sobre la platja s’han llençat en picat metrallant el personal i els nostres “Savoia” que eren a l’aigua i han quedat destrossats, dos d’ells en un instant” (Perlas i Cuevas, 22-02-1986, pàg. 7)

De la mateixa manera coincideix “El diario de una miliciana” quan diu: “Dia 28.- Me encargaron que cuidara de los enfermos en total 13. Los del Campamento general ¿han venido aquí en busca de la hembra? Malditos sean todos!. Tres aviones fascistas de caza empezaron a bombardear el campamento en Gavaldá. Dicen hubo dos bajas: Dos milicianos tuvieron una reyerta que le costó la vida a uno de ellos, el otro fue fusilado” (Perlas y Cuevas, 08-02-1986, pàg. 7)

Un d’aquests avions, “Savoia-17” dirigit pel capità Freyre, aconseguí aixecar-se per transportar un ferit a Menorca, però a les 14’15 fou ferit novament per un “Fiat” comandat per un tal Coropi que després rebé la creu del mèrit militar espanyol. Morí el capità Freyre i el segon pilot Benito pogué prendre aigua bé. Després, a les 17 h., foren recollits pel vaixell “Mar Negro” que els dugué a Maó, on Freyre seria embalsamat i després enterrat a Barcelona el 30 d’agost.

La ja mencionada miliciana escriu el dia 31: “Nos levantamos con la perspectiva de no tener que desayunar, hemos ido a buscar café abajo, al castillo, y no había y hemos tenido que ir al campamento de Torre Nova a ver si quieren darnos. Yo estoy desmayada que no puedo tenerme y deseando que me den un poco de café a ver si me pasa el desmayo. He traido la jarra para traer café a los demás. En este momento, siete de la mañana, viene a visitarnos un caza aviones fascista. Desde que los fascistas tienen este aparato, han quedado inutilizados nuestros aviones, que no vuelan por temor a ser cazados. Esto es lo que vamos avanzando. A este paso la vida es un soplo. Hace tres días que no se hacen operaciones. ¿La causa? Nadie la sabe, el caso es que eso es así. Esto le da ocasión al enemigo de prepararse” (El desembarcament de Bayo, pàg. 406)

Pareix que el capità Bayo fa unes descripcions bastant sinceres en el seu llibre, si bé hem de tenir en compte que l’escriu vuit anys després d’haver fet el desembarcament i les coses no es veuen igual en el moment de succeir que anys després: “No era posible conquistar la isla de Mallorca con solo unos millares de fusiles y cuatro cañones de 7’5, y sin un sólo tanque, un sólo avión de combate y sin una antiaèrea. No habia posibilitat de hacer más de lo que hicimos… en todas mis comunicaciones pidiendo material, obtuve el más profundo de los silencios. No me dirigieron más telegramas que aquellos en los que se me exigía enviase a Barcelona mil fusiles” (Mi desembarco en Mallorca, pàg. 124)

Tenen molta semblança la frase del capità “Nadie supo la terrible verdad del desembarco” i aquesta altra de l’entrevistat pel Sr. Ferrer “El desembarco fué una cuestión directa entre Cataluña i las Islas, y no interesó a nadie más”