Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

088858
Usuaris Avui = 4
Usuaris Ahir = 33
Paginas Vistas Avui = 89
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.224.234.8
Data Servidor : 2018-04-24

4 DE SETEMBRE

No he trobat cap descripció més ben feta del reembarcament del dia quatre de setembre que la del esmentat enginyer menorquí. Es demostra ben a les clares la rapidesa del reembarcament i lo enganyades que anaven les persones. Diu: “Dijous, dia 3 de setembre.- A entrada de fosc, cap a les 20 hores, han aparegut dos trimotors enemics que han començat a llançar bombes al vaixells i han acabat amb un bombardeig o fons del nostre camp. Nosaltres ens hem refugiat al túnel del tren i, arribant al castell, m’han dit que ens preparem amb tot el material, que hem d’anar a desembarcar a un altre lloc, prop de Palma. Ens hem preparat i hem partit cap la platja, on ja ens esperaven”

“Divendres, dia 4 de setembre.- Eren sobre les 0’30 h. de la mitjanit quan hem embarcat amb una barcassa per anar fins al Mar Negro, remolcats per la gasolinera de la Tabacalera. Prop del vaixell ens han deixat a la deriva i, com que des del vaixell no ens han tirat cap corda, a pesar del nostres crit demanant-la, ens hem anat separant sense control i a poc a poc ens hem arronsat cap a la costa i així hem passat dins a l’alba amb el perill que això representava. A la fi ens han tornat a remolcar i hem embarcat al Mar Negro. En aquell moments hem començat a sentir enrenou d’aparells d’aviació.. Arribats a la coberta ens han dit que no fuméssim perquè anem carregats de dinamita (i el material de guerra que encara no s’havia desembarcat) Al nostre costat el Jaume I ha començat a disparar contra un avió que en havia llaçat algunes bombes que ha caigut entre nosaltres i l’espai entre nosaltres i la platja, sense causar desgràcies. Devers les set hores el vaixell ha salpat cap al S.E., però al cap d’unes hores de navegació ha canviat el rumb cap al S.O. (Teníem brúixola i observàvem els canvis, no enteníem cap a on anàvem i era que s’havia decidit de fer-nos anar cap a Andalusia, a Estepona, a fer un desembarcament) (Perlas y Cuevas, 22-02-86, pàg. 7).

– EUFÒRIA SOSPITOSA

Entre les ganes que tenia la gent de que allò acabàs ben aviat i el dany que havien causat aquells avions italians, tothom donava per ben segur (inclòs el mateix Bayo) que aquella situació no podia seguir per molt de temps. Per això tots els mallorquins estàvem esperant que la notícia es digués d’un moment a l’altre, encara que sempre amb aquell endarrer del que hi aniríem descobrint darrera aquell amagatall i llosa enganyadora.

Efectivament, ens arriba la bona nova a sa Real. Volem saber-ho cert, passant per Sant Llorenç, i tots tenim molta pressa per ésser a ca nostra. A Can Bon-Jesús de Son Berga encara hi havia les tropes nacionals que també preparaven la partida on hi havien estat des de l’inici, quasi segur que tot d’una que nosaltres haguérem abandonat. El meu pare es preocupà de si havien tengut moltes baixes, terme completament nou per mi, però que per deducció de la conversa, arriba a entendre. Mentrestant mumare estava ben preocupada perquè un dels majors s’havia fet seu el coixí i coixinera del llit de matrimoni i el se’n va dur. També trobàrem el matalàs pel camp i ben ple de metralla.

Ben aviat corregué la veu de la destrossa que havien feta a l’església de Son Carrió i tothom de l’entorn, un dia o l’altre, anaven a veureu per comprovar-ho amb els seus propis ulls i no se’n podien avenir del que havien estat capaços de fer. Jo mateix que no tenia massa clar com tocaven estar les coses, record molt bé els sant mutilats i fora de lloc, Sant Jaume en terra amb el seu cavall, casulles embrutades de merda, dos forats de bombes a les voltes… la profanació era ben clarament intencionada. Moltes parròquies de Mallorca enviaren objectes religiosos per poder restaurar el culte.

Las campanes havien romàs al campanar a causa de que un familiar de can Cuixa o Gelat havia quedat a Son Carrió durant els vint dies amb els invasors. Es respectaren mútuament, ell preocupant-se dels seus animalets i els altres a lo seu. Un poc abans d’acabar-se la lluita, ja estava decidit que tirarien les campanes a terra, però aquest homenet els convencé de que no ho fessin perquè per aquí hi havia la costum de, en sentir tocar les campanes, tothom acudia (no en aquell moment perquè no havia ningú) i, per això, sempre podrien tenir alguna utilitat. Arribà la retirada i ningú més se’n recordà de les campanes.

Lo seriós del cas fou que a l’’arribada dels anomenats nacionals, prengueren aquell homenet com si fos un dels contraris que no havien arribat a temps a embarcar. El cap se li trastornà i, amb molta freqüència estava repetint “Arriba España” alçant les mans a l’aire.

80 anys després. Crec que els qui ho passàrem, prenguérem la lliçó, però els altres pareix que ho prenen com si hagués estat un entretaniment i no els preocupa molt retreure ferides, cosa que és gens bona per a ningú. Tots sabem que en una guerra entre germans es cometen moltes equivocacioms per les dues parts i al cap de 80 anys, ya és ben hora de donar-nos compte d’això i que no és gens bo retreure odis i venjances perquè continuam essent germans…i aprenguem a respetar-nos un poc més. Així i tot, acabarem igual.