Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

095929
Usuaris Avui = 27
Usuaris Ahir = 59
Paginas Vistas Avui = 112
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.80.188.87
Data Servidor : 2018-10-19

COMENTARIS

Encara que sembli mentida, la diversitat i amplitud de l’acció que desenvolupa l’Església és desconeguda per a bona part de la societat espanyola. És la conclusió que extreu de dues investigacions posades en marxa els meses de febrer i març de 2018, pel Secretariat per al sosteniment de l’Església de la Conferència Episcopal Espanyola; amb una tècnica qualitativa (8 Focus Group) i un altra quantitativa (1.528 entrevistes telefòniques). Ambdues amb únic propòsit de conèixer: l’opinió de la sacietat espanyola respecte a la tasca social de l’Església.

 

Segons les respostes espontànies de l’estudi sociològic elaborat, quan es pregunta per les tasques principals que desenvolupa l’Església es destaquen, sobretot, l’activitat pastoral i el menjadors socials o bancs d’aliments. Però, sorprenentment, moltes de les altres tasques importants que es realitzen no són del tot conegudes; l’atenció a immigrants, les víctimes violència gènere, la rehabilitació per drogodependents, l’atenció a la població reclosa, l’assistència en hospitals, als orfenats, a la residència de gent gran, l’assistència a aturats, la conservació i rehabilitació del patrimoni cultural, etc., son només alguns exemples.

Per això, segons reflecteix l’estudi, quan la societat és plenament conscient de totes les tasques que desenvolupa l’Església, independentment de com es defineixi la persona religiosament (catòlics, ateus, altres cultures), hi ha un “efecte sorpresa”. Fins i tot els no catòlics, normalment crítics amb la institució, destaquen positivament la diversitat d’àrees i tasques en les que treballa desinteressadament l’Església a Espanya. Una tasca molt extensa que inclou molts i diversos col·lectius desfavorits.

Un aspecte destacable ens proporciona l’estudi esmentat anteriorment, és que quan són conegudes pels individus les tasques concretes que desenvolupa l’Església, la societat les valora molt positivament.

Com es pot combatre a leshores, aquest desconeixement? l’efenecessari per enderroc Amb comunicació. Una comunicació efectiva que produeixi ar judicis, creences, estereotips i llasts del passat que part de la societat comparteix sobre l’Església católica. Una demanda recollida en la investigació és que l’Església ha de fer-se més present en la societat i potenciar el coneixement entre la població de les tasques socials que realitza. Per això, cal continuar informant la societat de la tasca que desenvolupa per als altres.

La comunicació és fonamental. Però, al mateix temps, la societat exigeix a l’Església catòlica ser transparent amb la gestió dels recursos econòmics que maneja, especialment del 0,7% de la quota íntegra d’aquells contribuents que marquen a la seva declaració de la renda la casella corresponent. Encara que sembli inqüestionable que l’Església aporta a la societat molt més del que rep. En aquest esperit cap a la transparència cal recordar com des de fa anys la Conferència Episcopal Espanyola elabora una “Memòria anual d’activitats”, retent compte detallat del que ha suposat l’assignació tributària consignada pels contribuents. És un esforç per a dotar d’una més gran transparència del repartiment que fa l’Església dels fons recaptats Amb la declaració de Renda.

Ningú no es planteja que amb els nostres impostos es paguen esdeveniments esportius de tot tipus, però no obstant això a ningú li estranya que alguns qüestionin de manera irada la presència pública del fet religiós. És igual que els meus gustos esportius o no? L’Estat, la societat i tots els qui en formam part em de salvaguardar les expressions de tot el que significa el que és humà. Sempre des del respecte a les regles democràtiques.

Si avançam més enllà, és bo aturar-nos a la tasca humanitzadora, de consol, d’acompanyament, que realitza un prevere acompanyant tantes persones, en tants de pobles despoblats de la nostra geografia. Parròquia a parròquia, poble a poble.

Asseure’s, simplement, a parlar amb aquells que pràcticament ho han fet tot a la vida, amb els que ja ho tenen tot fet però que continuen necessitats de companyia, de consol, i també de fe. El fet religiós és la resposta a les preguntes més profundes del l’ésser humà.

(Copiat de X tants)

Un article que publicà el “Diario de Mallorca” el dia 02 de maig de 2018, el Sr. Xuan Xosé Sánchez fent relació al concert que havien fet moltes esglésies reclamant el toc manual com a “Patrimonio Inmaterial de la Humanidad” (21/04/18), tot això em feu recordar el toc de les mateixes. Alguns articles feien més referència als campanars i alguns altres més a les campanes. Crec que no es fàcil separar una cosa de l’altra.

Quasi totes les esglésies, per petites que siguin, a partir del segle IV, totes tenen la seva campana. La majoria d’elles serveixen per anunciar les misses. Totes les parròquies tenien el corresponent escolà per a l’hora oportuna donar notícies a la gent amb les campanes observant el costum de cada lloc.

Record que quan era petit tocaven el començament de la missa, sortida de sol, cosa que es repetia el mig dia i a la posta del sol. Molta gent, més de fora vila, estava pendent del toc del mig dia per anar a dinar o del corn de la possessió que cridava els missatges.

Hi havia un toc especial per anunciar la mort d’una persona: alguns podien distingir si era home o dona. Unes parròquies ho anunciaven a qualsevol
hora del dia i altres tenien un temps determinat per anuncia-ho. Això mateix es feia el dia del funeral. Un so completament distint era per anunciar una festa (repicar): un petit concert de campanes, segons el campaner que ho feia i la manya que tenia tocant ell tot sol o amb altres un parell de campanes. També això depenia molt del fabricant d’elles que fins i tot algunes ho tenen escrit “sueno en fa …” D’aquí deu venir la dita “tant li és repicar com tocar de mort” per aquelles persones que tenen paraules o fets contradictoris.

Record que els divendres a les tres del capvespre tocaven d’una altra manera i que les persones més devotes resaven el “credo”. A sant Llorenç, les brodadores a màquina (a l’estiu ho feien al carrer), totes cantaven el “credo”.

Si hi havia una desgràcia o foc, molts ho coneixien per el toc de les campanes. Quan el capità Bayo desembarcà a Sa Coma, la gent estava assustada pels tirs i bombes que es sentien i el Rector va avisar que tocarien les campanes en cas afirmatiu.

Quasi totes les campanes mostren la data de la seva fabricació i el nom que hi han posaren o li ha posat la gent, segons el so o circumstàncies.

La Seu en té nou: quatre que daten de 1312: Na Mitja, Na Prima, Na Picarol i Na Matines. Les altres cinc son més noves: Na Bàrbara, n’Antònia, na Tercia, sa Nova i la més grossa que és n’Eloi que pesa 4.670 kilos i toca poques vagades perquè fan falta un quants homes per engronsar-la.

Tenia ganes de posar un altre títol perquè això no sona bé. Fa ben pocs dies que a dins la Seu un feligrès agafà el full dominical i no començà a llegir per la primera pàgina que era la més substanciosa i sense mirar el tema passà a pàgines interiors…, pens que això pot significar moltes coses i que la quaresma ha de significar molt més pels nostres cristians:

Alguns encara pensen que consisteix en no menjar carn els divendres (no crec que els acudeixi que hi ha molta gent que no sempre arriba a un rovagó de pa). Altres que això ja està superat i no val la pena parlar-ne. Alguns pensaran que és bo que l’Església ens ho recordi perquè és lo seu i cada un faci lo millor que li pareixi. Tal volta seria bo recordar que hi ha molts de joves i nins, ben propers a ca nostra, i que no l’han sentit parlar mai o al màxim han arribat a la jaia corema.

Per ventura mai els han dit que Jesús es presentà com el bon Pastor que es preocupa de les seves ovelles (tots i cada un de nosaltres) i que les guarda perquè en tenguim vida… i si alguna es perd o s’allunya a posta, ell la cerca perquè retorni a la guarda. Que Jesús no té res que guanyar damunt nosaltres i que mai serem capaços d’agrair-li la paciència i bondat que ha tengut amb tots els qui ens sentim més compromesos en ajudar-li.

També podria ser que no haguessin sentir parlar que tenim un Pare que ens estima molt. Tant és així que mai li esgotarem la paciència, bondat i misericòrdia, sempre que siguem capaços de reconèixer lo poc de fiar que som, perquè en el moment més impensat ens convertim amb traïdors seus.

Seria bo que aprofitassim aquesta quaresmma per cercar uns moments per sentir un cert d’splai de cor per saber bé com batega el seu i aconseguir una millor sintonia. Hauríem de pensar i recordar-nos que no mereixem tant i que sovint hem de saber donar-li GRÀCIES.

 

 

No fa molt que m’aconsellaren que en temps de quaresma és bo mirar la cara de Jesús per saber de veres què vol Ell de mi i el mateix temps aprofitar per demanar-li coratge i força per dur a terme tot lo que espera de mi.

Pareix que la generacio actual (en general) no és capaç de sentir la necessitat de trobar-se amb aquest Déu que sempre hi és i només s’acudeix a Ell quan no ens que altre remei.

El místic Àngel Silesius afirma: “Com que Déu és gran, li agrada donar regals ben grans, però nosaltres tenim el cor massa estret per rebre’ls”

SI HI HA BONES RELACIONS, APROFITAR PER DEMANAR-LI QUE ENS CONCEDEIXI ALGUN CAPRITX PARTICULAR.

ÉS MOLT IMPORTANT RECORDAR QUE DÉU ÉS AMOR.


Es tracte d’una traducció lliure de l’entrevista que féu en Llorenç Capellà a Rosa Cursach i publicada a “Brisas” el 30 d’abril d’enguany. Rosa Cursach és natural d’Artà (1967), llicenciada amb Teologia per la Facultat de Catalunya (1995) i en Filosofia (UIB-1999). És una de las fundadores (1997) de la associació de Creients i Feministes. Des del passat mes de juliol dirigeix l’Institut Balear de la Dona.

La nostra societat és patriarcal…

És ben clar. La meitat de la població està dins un pla privilegiat en mans d’homes, però això passa en totes les cultures, no obstant ens trobam davant un sistema capaç d’adaptar-se a canvis socials i polítics.

Estam preocupats per la violència de gènere?

No tant com pareix a simple vista. Les enquestes ens diuen que no entre dins les tres primeres preocupacions de la societat espanyola.

I en les Illes?

Ben igual, amb una agreujant: som la comunitat on es donen més casos de violència i tenint en comte que el 70% d’agressions no es denuncien.

Com reaccionen els membres de l’associació?

Amb molta prudència. Quant reben una agressió física és perquè ja han estat víctimes d’un llarg procés de violència psicològica perdent la seva autonomia i estimació pròpia.

Però necessiten protecció urgent.

Procuram que la tenguin, però ella es sent incompresa i tot ho veu com una amenaça i la violència de gènere ens remet a l’àmbit privat on no és fàcil entrar-hi. Perquè son coses de parella… endemés, els fets socials (televisió, premsa, llibres, cançons…) s’aferren al mite romàntic de que l’amor ho pot tot i ella creu que així aconseguirà endolcir el mal caràcter del violent.

Hi ha cultures, nacionalitats o edats més propenses?

No. Ho aprova el fet de que les tres dones assassinades a Mallorca foren causades per un mallorquí, un britànic i un colombià. Pareix que pren força en tot el món allò de “la vaig matà perquè era meva”

El factor de risc sempre és el mateix: El fet de ser dona.

Llavors…?

Augmentar els nivells de sensibilització, tirar enterra els murs de silenci… L’escola pot canviar moltes coses… Són poques les Universitats que tenguin carreres relacionades amb la tecnologia. L’home cobra un 19% més i segueix ocupant els càrrecs de responsabilitat dins les empreses. La desigualtat s’experimenta en tots els àmbits, inclosos els universitaris.

I els sou dels universitaris?

La desigualtat és més fina, però no menys evident. A l’escala universitària es puja, entre altres maneres, pels número d’articles publicats en revistes especialitzades i la dona que espera un infant o l’ha de cuidar té menys oportunitats, cosa que s’hauria de tenir en compte.

Qui podria garantir aquesta igualtat?

No ho sé. Només he volgut descriure una de tantes discriminacions que encara ara es donen. A unes escola de Palma fa pocs dies, dedicaren unes classes a parlar de pintura. Hi havia sis aules i cada una d’elles estava dedicada a un pintor i cap a una pintora.

En tot cas, no crec que això hagi de ser prioritat a altres temes.

Sabut és per a tots que l’ascetisme evangèlic va prendre molt aviat forma eremítica, la qual cosa comprén dues classes de persones: Els anacoretes,així anomenats per elegir, cada qual, el seu programa de vida; i els cenobites, aquests es subjecten a una regla fixa.

L’eremitisme va començar a Mallorca a rel de la conquesta de 1229 per el rei Jaume I.

En el segle XIII la vida eremítica floreix a Alcúdia, Randa, Miramar i Felanitx. Documents del segle XIV parlen d’ermitans a Pollença, Escorca, Alaró, Felanitx, Valldemossa, Bellver, Sóller, Esporles, Randa, Selva, Bunyola, Montuïri, Banyalbufar, Sant Joan, Inca i Alcúdia. També en “Els Òrfens” asil d’infants situat a l’arrabal de Santa Catalina de Palma. Fins i tot hi havia dones entregades a la llibertat espiritual del desert, ermitanyes, a Santa Magdalena d’Inca, Sant Salvador de Felanitx, Ca’n Salas de Pollença i Santa Llucia de Mancor.

En els segles XV i XVI en trobam a la Bastida de Sant Joan, la Victòria d’Alcúdia, Santa Llucia de Mancor, Ternelles de Pollença, Cura i Sant Honorat d’Algaida, Gràcia de Llucmajor, Miramar de Valldemossa i Santa Catalina del Port de Sóller. Continuaven amb “els Òrfens i també n’hi havia a Lluc.

El Beat Ramón Llull, sense ésser el primer dels que triaren la soledat campestre, donà una empenta a la vida eremítica amb els seus llibres i exemples. Fra Arnau Desbrull, a Sant Honorat i Fra Antoni Castañeda, a Miramar, governaren una espècia de comunitat, però aquells penitents no eren més que simples anacoretes.

En el segle XVII es notava una tal decadència que casi tots els eremitoris anomenats eren com a nius buits, eixams sense abelles. Però dit això l’eremitisme va fer acte de presència a Bonany de Petra, a Consolació de Sant Joan i en el Refugi d’Alaró. Aquí en el capcurucull del castell trobam el darrer anacoreta. Joan Mir i Vallés, que en 1642 brillava com una làmpara solitària en el desert mallorquí. Jove de vint-i-dos anys, no cumplits encara, Mir es trasladar a Valldemossa el 3 de setembre de 1646 i se va establí a una de les ermites velles perdudes dins la boscuria de Son Galzeran. Va admetre deixebles i amb ells va iniciar el cenobitisme illenc baix la protecció del P. Miquel Monserrat Geli, monjo de la Cartoixa de jesús Nazarè. Aquest pietós fill de Sant Bru a petició de Fra Joan, va redactar, per els nostres ermitans, que ell dirigia, una Regla de vida eremítica, la primera que es va conèixer (1670). Per ella aquells solitaris termes de Miramar, dejant de ser anacoretes, formaren una vertadera congregació a les ordres de Mir. Aquest va rebre una gran herència dels Srs. llull, Desbrull i Castañera, va volar més amunt que aquests, els seus insignes predecesors.

Després de consultar a persones experimentades, l’humil cenobiarca alaroner va començar a repoblar antigues ermites o a la fundació d’algunes noves: Les de So N’Amer (Escorca), Ternelles (Pollença), Son Rullan (Deià), Son Fortesa (Puigpunyent), Son Seguí (Santa Maria) i també l’Oratori de la Verge del Refugi (Alaró).

Per decret del 9 de maig de 1684 lIm. D. Pere d’Alagón, Arquebisbe-Bisbe de la diòcesis, mostrant interés de pare per l’obra de Fra Joan Mir, proclamava la superioritat damunt tots els ermitanys de l’illa, “al qual los demés tenen reverència y obediència”, i declara ser la seva voluntat que dit ermità han d’acudir i posar-se baix el seu mandat tots els que desigen abraçar l’estat eremític.

Per aquells pietosos homes- diu un document cartoixà de 1703-, “com hereus del sperit del gloriós Sant Pau… y del Pare Sant Antoni”,el desert de Trinitat ” se veu convertid en un parais de spirituals delícies aont lo celestial hortolà quel regne amb les copiosas ayguas de la sua gràcia baxa a recrearse molt sovint, per tenir en ell tot son agrado y complesència lo Senyor qui los ha cridat a tan alta vocació…”.

Fills del mateix cenobiarca se consideren, i amb justía els que actualment constitueixen la Congregació de Sant Pau i Sant Antoni, de tant d’honor per aquest “regne que sortí de la pregonta de les aygues”, com diria el rei Jaume I el Conqueridor.

(Aquest escrit és una traducció lliure d’un altre que publicà,,en castellà, Mn. Bartomeu Guasp a l’any 1955.)

Actualment només queden quatre ermitans a l’ermita de Valldemossa: Germà Pau, germà Biel, Germà Benet i germà Honorat.

QUE DÉU ELS CONSERVI PER MOLTS ANYS.

S’altre dia de pagès vaig descobrir un llibre a una llibreria més bé d’antiguitats on arriben a parar molts de llibres de capellans morts i que els hereus els han venuts a qualsevol preu. Entre ells ni havia un que ja coneixia però no havia comprat: es tracta de “CULTURA POPULAR” del Sr. Antoni Galmés Riera que va aconseguir guardar algunes tradicions més o menys interessants, segons les ganes i il•lusió per reviure temps passats. Un d’ells és el que fa referència el titulat d’avui. He copiat les parts que creia més importants i transcrites literalment. He sentit rumors que tenen ganes de sentir-se en més incultura i tornar al solstici i així (pens jo) tendria més sentit l’espera del Messies.

“Abans del cristianisme, per aquestes dates se celebraven les grans festes del solstici d’hivern, el naixement del sol, perquè el dia començava a allargar-se. El naixement del Bon Jesús no figura en els Evangelis amb data fixa. El orientals començaren a fer festa el dia 6 de gener, per passar-la després al 25 de desembre, com també els occidentals per convertir de qualque manera la festa pagana dels grans foguerons i consums de l’esperit del gra…”

“El tió de Nadal, a principis de segle, no guardava el ritual que encara es conserva als països catalans. Aquí, al trobar l’amo de possessió un tió gros i mal d’estellar, el guardava i l’anomenava *es tió de Nadal* i el posava a la foganya el dissabte de Nadal al començament de la vetlada per trobar foc a la venguda de Matines; aquella vetlada se passava jugant a cartes… Se jugaven les ametles torrades que la madona havia posades damunt la taula de joc.”

“En aquell temps, la gent de les possessions i lloquets del voltant de Son Negre (Manacor) anava a Matines a l’església d’aquella barriada, que començaven a les quatre del matí perquè el capellà i músics partien de la Vila després de d’acabades les Matines… Les de Son Negre començaven a les quatre i la gent de la barriada partia a les tres i mitja, fent-se llum amb un parell de fanals d’oli que feien manco fum, que els reinots dels que en parla Mn. Antoni Maria Alcover en les seves Festes de Nadal…”

 

“Aquelles Matines eren de lo més bufarelles. Dins l’església hi havia penjades més de cinc dotzenes de neules dolces i quant la Sibil•la, acabada la darrera estrofa, pegava espasada i no heu vist tanta grapada mai per engospar qualque neula, tant l’al•lotea com la gent grandolassa. Els músics de corda venguts de la vila, acompanyaven el cant de vou-veri-vous, de cançons nadalenques, mentre la gent adorava el Minyó Jesús.”

“A la sortida de Matines, el foravilers, com havien fet abans els vilatans, s’empassolaven un bon tros de coca bamba amb torró, i amb quatre glops de vi blanc posaven els fonaments de frit de porcella, que era el berenar del dia de Nadal. La porcella, menja obligatòria per la gent que podia, se matava el dissabte i el vespre se fregava amb llimona i s’untava de saïm i pebrebó. No hi havia cap casa per pobre que fos que per NADAL no se menjàs un pollastre amb escaldums, rostit o farcit, endemés de les altres coses dolces “

“Per dinar s’aplegava tota la família…les filles casades ho farien la segona festa a la casa dels seus pares amb el mateix repertori: rostit, coques bambes, de torró, tambor d’ametla, llet d’ametla (a Sa Cabaneta, Santa Maria, Pòrtol i Santa Eugènia), ametles torrades, sense faltar-hi els millor vins…”

 

MOLTS ANYS I BON NADAL PER A TOTS.

No és aquest el títol que havia posat l’articulista Jesús García-Colomer a la Revista “Misión 46”, sinó “El poder del amor es lo que nos salva”

L’article és molt important perquè es tracte de la conversió d’una persona també important que ha obert el seu cor per dir lo que sent i lo que ha viscut topant-se amb Jesús i ho proclama llargament i que tractaré de resumir per aquelles persones que no han tengut l’oportunitat de llegir-ho.

Ho faré, com sempre, citant bocins tal com està escrit perquè l’entrevista és molt llarga…

“Antes de ser el médico del primer equipo de fútbol del Real Madrid, Alfonso del Corral ya había jugado cuatro años en el quipo de baloncesto. Después se doctoró en Cirugía por la Universidad de Navarra y, cuando parecía que no le quedaban muchas cosas más metas en la vida, vivió una radical conversión… En el descanso de esta partido ya ganábamos tres a cero, con una euforia de triunfo que respiraba en el vestuario. Entonces en este momento culminante, me avisaron de que mi hijo Álvaro había tenido un accidente muy grave y que debía ir e la Paz. Allí estuvimos unas horas hasta que, a las dos de la mañana del 15 de junio, nos comunicaron que nuestro hijo había muerto.

Al tercer día tuve una experiencia: por tres veces, leí la misma frase en tres sitios diferentes. La primera fue abriendo una Biblia. La segunda al entrar en una iglesia, mientras daba un paseo. La tercera, leyendo un cuaderno de mi hijo. La última frase que escribió Álvaro en vida, en ese cuaderno, con la clásica letra de niño de seis años que primero es muy fuerte y según va avanzando, es cada vez más floja y va cayendo, fue:”Yo soy el camino, la verdad y la vida” Era la tercera vez ese día que leía esa frase sin buscarla. Inmediatamente después de leer esa frase escrita por mi hijo, experimenté una presencia en mi interior y en el exterior, en aquella habitación,, que no es que me quitara del pecho, pero sí se llevó una parte de él, y percibí que esa presencia me acompañaba. A partir de ese momento, en medio de esa locura inaceptable que supone la pérdida de un hijo, te das cuenta de que hay alguien más, algo más. Entonces, una vez que pasa, te preguntas: ¿Quién es el que está aquí? Y así un proceso de búsqueda…

Soy médico, y de igual manera que he palpado un cadáver, he experimentado a Cristo resucitado, por eso lo cuento. Yo creo que Cristo resucitó realmente. La clave del Cristianismo no está en el sermón de la Montaña, sino en la Resurrección. Todo lo demás son buenas palabras. El acontecimiento de la Resurrección de Cristo cambia radicalmente la historia de todos y cada uno de los hombres…

¿Qué diría a alguien que está experimentando un duelo y no puede tener esa fe?

Decir, poquito. Las palabras en ciertos momentos siempre están de más, son vacuas.

Lo que puedes hacer es acompañar, dar cariño, estar cerca. En este momento solo valen el cariño y la cercanía. Más allá de esto, yo les animaría a escuchar esta frase del Señor “Los que estáis cansados y agobiados venid a mi que yo os aliviaré” El gran alivio de esta vida es la presencia del Señor. Sin eso a veces es insoportable…”