Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

095927
Usuaris Avui = 25
Usuaris Ahir = 59
Paginas Vistas Avui = 55
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.80.188.87
Data Servidor : 2018-10-19


SANT MIQUEL DE SON CARRIÓ

Abans de res he de dir que el primer sorprès vaig ésser jo mateix, perquè l’inici d’aquesta història fou d’una indecisió espantosa a causa de que tant poca cosa hi havia escrita amb relació a Son Carrió i que tothom anava envoltant pel mateix redol; dubtava fins i tot si trobaria material que valgués la pena publicar o fer-ne un llibret petit. Això féu que hagués de gratar fort pels arxius i amb un resultat tant positiu que no molt tard vaig veure que un sol volum seria massa gros i que la gent no s’animaria a llegir-ho.

Tant si ho creieu com si no, m’emocionà molt que sis carrioners (Miquel Galmés, Joan Lliteres, Miquel Servera, Rafel Melis, Mateu Febrer i Guillem Sansaloni) es decidissin i aconseguiren fer i pagar dels seus propis doblers la primera església. Crec que això és una lliçó molt forta pels nostres temps i que avui no agrada massa sentir-ne parlar. Això és estimar l’Església. És ver que no era massa cosa, però és ben cert que tenien ganes d’església. També és ver que Mn. Alcover la criticà de “petita, lletja i mal feta” perquè tengué la suficient vista per veure que aquella misèria de poble incipient era millorable.

Fou una gran sorpresa el dietari de Mn. Alcover i mai hauria cregut que pogués trobar aquest gran tresor, imprescindible per poder escriure o dir res relacionat amb la nostra catedral, perquè per a Son Carrió és una catedral amb tota regla. També aquest dietari dóna molt de camí per descobrir el pensar i viure del nostre poble, ara fa només cent anys enrera i com era la personalitat del Vicari General, Mn. Alcover. També em cridà molt l’atenció l’entusiasme, coratge i estimació que l’autor de les rondalles hi posà per a la construcció del nou temple, encara que fos el Vicari General de la Diòcesi i el fet de que els seus pares i germans visquessin a sa Torre Nova, en aquell temps, això suposava comandar el poble.

No menys causa d’alegria i satisfacció em produí poder llegir i transcriure els sermons que féu Mn. Costa i Llobera els dies de la primera pedra i benedicció del nou temple. No vos cregueu que això fos cosa de “bufar i fer ampolles”. El camí seguit fou a partir d’una petita nota d’un llibre gros que escrigué Mn. Bartomeu Torres Gost sobre la vida de Mn. Costa i Llobera, però sense dir on es conservaven dits sermons.

Mai havia tengut gens clar (crec que ben igual passa a molts de carrioners) el dia 26 d’agost de 1936, probablement el capvespre , hagués estat el dia que la formació dirigida pel capità Bayo féu l’ocupació del nostre poble profanant d’una manera espantosa la nostra parròquia. No parlem de la quantitat de mentides que es diuen en una guerra i que impedeixen poder saber quasi mai la veritat total. Especial consternació m’han produït les cartes que Mn. Martí Rosselló, rector del nostre poble, (tenint els seus defectes com tothom) seguia ben de prop l’evolució i procés del cas, significació clara i expressa de l’amor que tenia pel ramat que se l’havia confiat.


Quan ja em donava per ben conformat repetir les fotos tradicionals que mostren el desastre ocasionat pels invasors al nostre temple durant els dies d’estada aquí, s’obrí una petita llum i vaig procurar seguir-la ben de prop fins aconseguir totes aquestes fotos que, quasi segur són el testimoni únic de Mallorca i que molts de carrioners podran recordar o veure per primera vegada aquells que són més joves. Així mateix arriba a ser ver que el qui cerca troba.

Així mateix m’emocionaren molt aquelles cartes que els rectors veïnats contaren la situació en que es trobaven ells i el poble en uns moments molt durs i trists en que es féu el desembarcament de Bayo. Ningú mai s’havia trobat amb circumstàncies similars, ni fins ho havíem sentit contar més que un poc de la guerra de Cuba, el marroc… Basta dir com a Son Servera, i encara hi ha testimonis directes de que quan sentiren les petjades de prop, capellà i persones devotes ho donaren a ses cames tan aviat com pogueren, sense acabar sa missa.

Crec que tenc l’obligació, per evitar mals entesos i males interpretacions, fer una menció especial del motiu d’incloure dins el segon tom la andanada del capità Bayo. Hauríeu de tenir en compte que la majoria del fet succeir dins el terme de la parròquia de Son Carrió que tenia per part de la mar des de Cala Millor fins a Cala Morlanda i que el desembarcament principal es féu a sa Coma. Una història de Son Carrió sense parlar (poc o molt) de dita moguda, seria una història ben parcial, cosa que podreu veure com m’he esforçat del tot per fer-ho de la manera més honesta possible i pensant en tot moment que escriu un sacerdot.

Cosa semblant podria passar amb el fet de que també hi hagi ajuntat la construcció de l’església de s’Illot. Si no hagués estat pels carrioners amb el seu rector, Mn. Gabriel Frontera, hauria durat més temps. Per això podreu veure com només he relatat els fets fins que es constituí com a parròquia. Després ja té vida pròpia i independent de Son Carrió.

Puc assegurar que així mateix he rebut moltes alegries: trobar, veure que les deduccions no van mal encaminades… però darrerament n’he tinguda una de molta satisfacció: les noves fotos rebudes i que, quasi segur, publicarà “Perlas i Cuevas” referent a la construcció del nostre temple i que això m’obligà a posar-ho en forma d’apèndix en el tom segon en el moment en que ja s’imprimien les proves. Moltes gràcies en nom de tots els carrioners.

Per molt arreu que hagi procurat dur les coses, sempre hi ha punts escapats que no hauré descobert o prestat menys atenció. Això vol dir que “la història segueix” i ara tocarà a uns altres millorar i actualitzar aquesta feina que, gràcies a Déu, ens ha donat temps a recuperar moltes coses completament oblidades o desconegudes i que serviran de base i punt de partida, cosa que jo no he trobada.

Així mateix m’agradaria donar un consell als periodistes i altra gent de tot aquest redol (Son Carrió, Son Servera, Sant Llorenç i Manacor): que deixin d’escriure així con fa cinc, deu, vint o trenta anys… Es nota massa bé, quan parlen de Son Carrió, si estan al dia o no de les darreres troballes històriques. Podeu estar ben segurs que fa poca gràcia veure com, després d’haver graponejat molts d’arxius, es fan contarelles de dubtosa tradició i sense cap fonament històric que transcrigué molt fidelment el meu estimat mestre Mn. Jordi Pascual. És una cosa massa còmode dir quatre coses a l’aire. Crec que el nostre poble mereix des d’ara un tractament més seriós.

Puc dir ben clar que cap m’ha servit de punt de partida per anar millorant la seva obra. Es veu massa clar que Mn. Pascual havia anat escrivint (com ell mateix diu en el pròleg) el que li contà la gent. No crec que aquesta feina fos poca perquè ningú mai s’havia atrevit a escriure res més i molt menys profunditzar, comparar, aclarir aquests fets. No sé com estaria l’arxiu diocesà, però és ben cert i segur que Mn. Pascual no el consultà mai per les circumstàncies que siguin. No en parlem de l’arxiu del Regne on hi ha les escriptures de la parcel.lació de Son Carrió.

També m’ha cridat molt l’atenció la gran facilitat que donen alguns arxius i que això es converteix amb pegues i excuses en altres que haurien de ser els capdavanters i dels que tota Mallorca n’és ben conscient.

Una darrera paraula pels carrioners: som un dels que menys he viscut al poble i un dels sacerdots que menys misses hi he celebrat, però aquest treball m’ha estimulat (supós que per la gran feina que m’ha dut) a estimar més encara aquest temple. Això no vol dir que l’estimi més que els altres però ningú em negarà que no hi hagi perdut temps i doblers; i, tot això, per donar gràcies a Déu perquè he cooperat a que Son Carrió sigui més conegut i per (segons escrivia Mn. Gabriel Frontera) “arribar un dia al Casal gran de l’Amor” Voldria que tots els carrioners, després de llegir aquesta història, ens animàssim a millorar, continuar fent i superant el que sempre hem sabut fer.

No puc acabar sense agrair a tots, carrioners o no, la feina, esforç i coratge que d’una manera o altra m’han ajudat per poder dur a terme aquesta obra que molt de temps havia estat un somni, tenint ben present que no poques vegades, com diu el poeta, es queden… en somnis.

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM

Llorenç Miquel Jaume.