Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

093351
Usuaris Avui = 46
Usuaris Ahir = 40
Paginas Vistas Avui = 182
Usuaris en Linea = 2
Direccio IP : 54.81.196.35
Data Servidor : 2018-08-21

Amb certa freqüència es repeteix aquella dita castellana de “renovarse o morir” No hi ha cap dubte que aquest centre de 12 unitats de E.G.B. hagués quedat anquilosat i que molt poc es podria aconseguir pensant amb lo que es veia venir, donat que les religioses ho tenien molt més malament que la parròquia perquè el seus edificis no haurien obtingut la classificació amb aquelles aules que haurien quedat fora llei. Naturalment que no el camí gens planer per anar tirant endavant sinó més per no complicar-se la vida i pensant que ja estava obligat a més. Ningú del bisbat m’’animà a fer-ho, però tampoc em posaren cap obstacle per seguir.

Una de les coses més em dolgueren fou que alguns de les altures creien i després ho escamparen que jo més bé cercava alguna recompensa encara que fos material quan jo pensava que “seria molt pobre la paga que pogués esperar o rebre dels homes” Ara es pot prendre la versió que més agradi tenint sempre en compte que la Diòcesis disposa d’’un edifici que no li costà res el construir-lo.

Com veureu en capítol destinat a aquest tema, era acudir altra vegada al “Banco de crédito de Construcción” para consultar possibilitats davant aquesta situació. Com podreu veure en el capítol “interès social”, l’’únic camí que quedava que aquesta ampliació fos declarada de ”interès social”. Una vegada aconseguit això, he de demanar el permís corresponent al bisbat per tractar-se d’una empresa bastant delicada.

Aquesta vegada el problema serà pitjor ja que les condicions per rebre el doblers són ses mateixes però el capital és molt més gran i se tractarà de cercar camins nous. Era segur que només amb l’ajuda d’’algun banc es podria dur a terme aquesta feina, perquè si difícil havia estat aguantar les cinc entregues de feina feta (de 4.000.000), més ho seria ara amb la quantitat quatre vegades més grossa. No sé quin potencial té ara la Caixa Diocesana, però el d’aquell temps segur que era impensable en quantitats tan grosses, per això vaig acudir a la “Caja de Inversión”, afí al bisbat i que aquest pareixia aconsellar, perquè ens concedís una compta pont on hi arribarien tots els doblers de Madrid. Ni això es dignaren concedir… una gran decepció.

Faig una xerrada amb el picapedrer i decidim fer-ho pel sistema, per mi desconegut i crec que ara no es podria fer, de “lletres pilota” que el banc central de Son Ferriol acceptà perquè li suposaria que una vintena de milions passarien pel seu banc i de fet això suposà un ascens al mateix director. Això suposà un cost final de 800.000 pessetes que, d’acord amb el constructor, li vaig anar pagant partint de la base dels tres primers anys de carència que concedia el “Banco de Crédito de construción”. Però això dugué un poc de ronya a l’’hora de justificar comptes quan parlàrem de la fusió amb les religioses. Hi ha que dir que un grup de l’associació de pares, legalment constituïda, estava al dia dels moviments i situacions aparegudes durant la construcció.

Però, amics, qui se posa per mig el fan ballar de veres. Me pareix més que normal i correcte que les religioses volguessin saber la situació econòmica del centre per decidir-se sobre el cas de la fusió. Con veurem parlant de “fusió”, les conversacions duraren un curs, però no sé qui…? (perquè dir-ho escarrufa) encara que als pares els paregués bastant normal el corretatge de 800.000 pessetes, demanà una reunió amb el Vicari General (quan ningú mai del bisbat s’’havia preocupat de com anaven les obres) perquè qualcú pensà que aquí hi havia “gato encerrado”. Vaig a contar-ho a l’arquitecte per si podia obrir-me un camí i, venturosa idea perquè em donà, per escrit i firmat seu, en que la llei permetia (en aquell temps, no sé ara) un marge d’error entre projecte i realització que superava no de poc les 800.000 pessetes. Férem la reunió i vaig anar explicant punt per punt així com havíem fet les coses, inclòs el de la “Caja de Inversión”… al final de tot els vaig endossar l’’escrit de l’arquitecte… Mutis absolut… i els costà ferm aixecar-se de la cadira.