Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

093346
Usuaris Avui = 41
Usuaris Ahir = 40
Paginas Vistas Avui = 98
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.224.220.72
Data Servidor : 2018-08-21

Moltes som les persones que tenim uns bons amics i algunes vegades ens quasi exigeixen unes coses que no havíem pensat mai o estaven dubtosos de si fer-ho o no. Passant el temps i madurant les coses ens decidim o no a dur-ho a terme. Després de més de 30 anys, ningú podrà pensar que això ha estat una improvisada ni una rabieta, sinó més bé una acció de veres repensada i revisada. La història no pot ser traïdora a ella mateixa.
Com es pagà el deute de la parròquia .- Quan vaig ésser destinat la parròquia de Son Ferriol, el meu antecessor de feliç memòria, havia acabat les obres de l’església i, per això, hi havia 1.300.000 pessetes de deute al bisbat. Després de, posar fil a l’agulla, (rifes, comèdies, loteries, glosats que ben desinteressadament organitzà en Jaume Calafat, q.d.e.p) es veié ben clar que la parròquia no podia en tot allò. El bisbat fa un estudi i decideix que jo em faci una nòmina en el centre i la quantitat que es rebia de la conferència episcopal a nom meu, aniria destinada a pagar dit deute. Gràcies a Déu que aquest concepte ha variat sensiblement.
Per començar en bona boca comentaré lo que jo nomen “UN BISBE AL SEU LLOC” De cap manera vull fer referència ni comparació amb cap altre bisbe: “Quan el Ministre d’Educació i Ciència, Villar Palasí (del règim dictatorial) promogué la famosa llei d’E.G.B. frenà de cop i en sec tots aquells col·legis que acabaven de fer-se nous pensat que es convertirien en filials d’un Institut. Personalment vaig poder veure a Madrid la gran llista d’espera donat que aquest fet succeí abans que s’aprovàs la famosa llei i, per això, no s’havien tancades les sol·licituds. Mentrestant el Sr. Bisbe, era a Madrid quan s’havien de presentar els darrers documents, duc aquests papers a Madrid i amb Sr . Bisbe ens anam tots dos a Guzmán el Bueno, per aconseguir tot el que fos possible donant la cara ell (el centre és del bisbat) perquè un capellanet de Mallorca… Encara creien allà que l’illa era tan petita que, pegant un poc fort a la pilota hi havia molt de perill de caure dins mar”
Un Sr. Vicari episcopal .- Se compren molt bé que un capellà no actuï o cridi sospites amb el seu Vicari Episcopal, però fa sospitar més que després d’un Concili s’hagin d’aconseguir les coses amb amenaces. “Et fotré” em digué un d’ells. Això no acosta a ningú, sinó que… com més lluny millor i sense ganes de tornar-ho sentir. Estic ben ansiós de veure la cara del bisbe quan li contà… o també el foté? Cap dels dos em demanà disculpes perquè no puc creure que fos obre de l’Esperit. Per ventura no serem massa els que sabem entonar el “mea culpa” (inclús cantant) però complir-lo ben pocs. No ajudarà això el desencís famós? O es que hem d’aprendre tots a jugar a “hipòcrites”? Assignatures que no estaven en el pla d’estudis del seminari i que a molts de “beneitets” les nos han ensenyat després… a bufetades.
Com es pagà el Col·legi Sant Antoni Abat? Afirmació rotunda i categòrica: En temps meu no li costà ni un cèntim a l’església de Mallorca. Sí, tengué la sort de que en aquell solar que havia bestret i després pagà el mateix centre, li nasqué un bolet (un esclata-sang) de la manera mai sospitada però claríssimament beneïda pel Senyor -a pesar dels sacrificis materials, espirituals i incomprensions- com solen ésser les seves coses.
Primera fase .- Hi havia una part a fons perdut i l’altra a pagar en 30 anys a baix interès. Això que, a primera vista era tan fàcil de fer aixecà la llebre de que les altes forces d’aquella parròquia s’havien repartit anticipadament els doblers i tothom estirava per son vent… Aquella cosa de voler una filial d’institut era un mite… la realitat eren els duros que cada un havia d’aconseguir… i tots els plans estaven fets en aquest sentit: Uns havien de fer el primer pis, altres el segon, altres el tercer i a l’altre li havien de comprar el material… electricista, fontaner… En aquells moments es tractava del edifici més gran que allà s’havia fet.
Segona fase (ampliació).- Fou un sistema completament distint. El secret consistia en que el Consell de Ministres declaràs aquell centre “d’interès social” perquè així automàticament el Banc de Crèdit de la construcció concedia un préstec al 80% del pressupost total a pagar amb interès baix durant 30 anys, però no hi havia res a fons perdut. Aquí ja no hi hagué tants de pretendents perquè la forma de pagaments era sempre a certificacions fetes (suposava tenir bestrets més de quatre milions de pessetes) Per aconseguir aquest “interès social” no era cosa de bufar i fer ampolles ni es donava el primer que passava. Vaig trobar les persones que em podien ajudar i ho feren. Així es dugué a terme la construcció proposada. El bisbat… ben igual si el col·legi no fos seu… Poques vegades que les alegries siguin totes plenes, perquè durant l’any de preparació per a la fusió amb les monges (una comissió de dos pares, jo mateix, el delegat episcopal d’ensenyament i dues d’elles) a pesar que aquestes reunions havien d’ésser ben secretes, alguna de les religioses ho comentà amb altres dient que no volien que aquesta persona que havia contribuït tant bé, seguís en el centre una vegada feta la fusió. En una reunió de pares del nostre centre es demostrà tal filtració i… una altra amenaça per mi que no n’era gens culpable. Quan vaig deixar el centre (abril de 1991), s’havien dut a terme tots els pagaments pertinents, inclòs el del solar al bisbat. Les mensualitats finals del Banc de Crèdit ja es finançaven totes soles i la valoració darrera de la companyia “Argos” (posada pel bisbat per a tots els col·legis seus) era superior els 300 milions de pessetes .
Segur que algun de vosaltres pensarà i el Sr. Bisbe què? No sé si això s’ha de dir…? Crec que ben petitet i que no ho senti ningú… Lo cert com cert i lo dubtós com a dubtós: Estic segur que en 20 i pico d’anys no dialogàrem una hora en total de temes relacionats amb el funcionament del centre. I això? dirà qualcú… Si voleu ho podem deixar com endevinalla, perquè bruixaries no n’hi ha… El qui estigui interessat en saber-ho, particularment puc donar una resposta… Té la seva beneitura i que, per això, no la dic. Igualment estic ben convençut que cap bisbe (ni passats ni actual) hagin sabut la realitat autèntica perquè jo mai he sabut fer miracles … Ho dic ara que sé que cap d’ells, ni dels seus, me deuen res.
Axí mateix hi ha que dir que ell i els seus creien i pensaven que es tractava de despedir així com així. Donat el cas que li agradava fer les coses aixì com calia i això suposava dur a terme les lleis laborals… Jo vaig voler fer-ho d’aquesta manera: això suposava indemnitzar-me amb una quantitat bastan elevada de milions, quantitat que jo vaig signar com a rebuda (als sindicats i gestoria), però no trobareu una sola partida entregada i acceptada a favor meu, perquè no vaig voler (encara que hi hagués comentaris en contra) Ja em direu quan serà que el Bisbat rebi una obra nova equivalent, sense que li hagi costat res…de res. El meu pare em deixà els doblers (amb bastanta mala gana) necessaris per poder treure els plànols del col·legi d’arquitectes per poder formalitzar la petició feta. Qui té ara capacitat de comprendre per què jo havia de bestreure aquesta quantitat per un col·legi que no era meu ni capacitat remota de ser-ho mai?
Ordinadors .- No importa vos conti perquè tots sabeu molt bé com és la banca. Idò, uns i altres bancs ens proposaren fer-nos els rebuts gratis dels alumnes amb la condició de negociar-los ells. Convenim amb un banc i, al cap d’un any, ens diu que es far necessari cobrar-nos deu pessetes per rebut. Passam a un altre … i lo mateix. No importa ser molt llests per fer números i cercar altres solucions. Faig les adquisicions pertinents, i jo mateix execut els rebuts a hores intempestives, oferint la negociació el banc que millor es comportava… però al poc temps, i per sorpresa, es fa present la inspecció diocesana… Tot quedà solucionat quan els dic que les factures mensuals van a nom meu i que, quan s’hagin amortitzades, passaran a nom del centre tenint en compte que tot això, a més de fer els rebuts, serviria per fer els llistats de cursos, passar d’un curs a l’altre i posar les notes. No sé si teniu la capacitat suficient d’entendre què suposa això en 700 i pico d’alumnes… Idò això no comportà cap augment de personal ni hores extraordinàries retribuïdes. Naturalment que no em féu molta gràcia, perquè aquelles personetes que foren tan diligents en comunicar-ho als superiors, també sabien que durant la construcció de l’ampliació i tot aquell temps en que rebíem les subvencions per trimestres vençuts, mai els professors deixaren de cobrar, sense pagar cap interès als bancs (perquè el meu petit capital estava invertit amb allò), de tal manera que no hauria sabut com pagar el primer marcapàs si la factura hagués vinguda al comptat… Així mateix el Sr. Bisbe (ignorant això i qualque cosa més?) m’advertí que l’avisés si em faltava res…?
Vaga dels professors no estetals.- Crec que, amb tota bona intenció, con en aquest cas de la primera vaga dels professors no estetals, l’Església volia donar un bon testimoni, però va sortir tot lo contrari. La llei marcada en el B.O.E. era que s’havien de donar de baixa en la S.Social els dies pertinents i descontar-los el sou d’aquests dies. Així es va fer… però després vingué un vicari episcopal (suposam que enviat pel Bisbe) dient que l’Església donaria més bon testimoni no descontant res al cap del mes… però no enviant al col·legi cap duro dels que havia perdut aquest centre de la mateixa Església. No seria això un ensenyament a l’inversa?
Després de tot això, crec que és necessari fer una referència a la relació del Bisbat amb els col·legis religiosos. En primer lloc crec que s’ha perdut molt de temps identificant els col·legis de religiosos/es amb els del Bisbat, quan tots sabem que són titularitats distintes amb els seus propis idearis. I, en segon lloc, quasi mai el Bisbat ha encertat en nomenar el seu delegat, representat… o el qui sigui. Quasi tots han tengut la mancança d’experiència, i principalment d’amor, entrega, vivència… Sí, hi hagué un cas d’autenticitat viva… pèrò això superava la impotència d’aquelles persones que per obligació ho han de saber tot (sempre tenen sa raó i no se equivoquen mai) i… fou rellevat.
En conseqüència: en poc es diferecien dels de l’estat, sense intentar ni molt menys infravalorar la labor docent de ningú.
També és quasi segur que ningú sap que (donat el cas de que les coses no s’havien fetes segons llei) la delegació de Treball dictaminà que em corresponien 4.500.000 pessetes com a “finiquito” i que vaig firmar com a rebudes, però totes quedaren en el mateix lloc (i ningú mai demostrarà lo contrari) com a darrer regal a la Diòcesi de Mallorca, i sense esperar les gràcies ni recompenses de cap tipus. No sé si vaig ser el primer o darrer capellà que va anar al “paro”, perquè em mancaven dos anys per poder jubilar-me.
Quants d’anys vaig traballar com administrador i com a professor sense estar afiliat a la seguretat social? La secretaria té més antiguitat que jo amb aquest sentit, cosa que ara estic patint per no haver cotitzat els anys pertinents. Diguin lo que diguin i així com ho diguin, lo que és cert i segur que ningú mai dedicarà tantes hores extraordinàries (no remunerades) de feina que vaig fer pel Col·legi. I si això pareix poc, s’hi poden afegir les dels meus pares que no hi tenien res a veure.
Sempre he cregut que un col·legi dut amb un poc més de serietat i convicció pot ajudar a demostrar la nostra vivència i despertar qualque vocació. Pens que els col·legis de l’Esglesia haurien de donar més importància a aquesta qüestió que a la monetària.
A mesura que van passant els anys, pensava que també s’acabarien les sorpreses. Però el fet és que fa poc em vaig trobar amb una persona que anteriorment havia ocupat un alt càrrec i que com una contra prestació li vaig demanar que tenguéssim un petita xerada per aclarir uns punts que a mi me pareixien relativament importants…, però això no va arribar, perquè se veu que hi ha persones, dins aquest punt, que van acceptant el preu del ridícul i beneitura del temps passat i prefereixen morir “con las botas puestas” encara que sia caient de l’ase i contemplant els fets del altres a lo millor no tant bons. En canvi, he trobat persones de la mateixa categoria que han sabut acceptar això mateix i a la vegada torejant-ho amb humor. Que gran és la misericòrdia de Déu!
Gràcies a Déu que em va il·luminar, guiar i donar forces per superar tantes coses per aconseguir-ho. Ara toca a uns altres saber-ne treure fruit.
Avui (01-08-2017) m’acaben d’informar (cosa que fa molts d’anys mig Mallorca sabia) que han despedit per mal aminitrador al director d’un col·legi de l’església però aquesta com a “bona mare” li continuarà pagant el sou i seguritat social fins a la jubilació. Els forasters dirian “en todas partes cuecen habas”. Jo hi podria afegir que el qui em “foté a mi, ara ha fotut a l’Església”. (Vide “Un Sr. Vicari episcopal”)
Són molts els qui creuen que, des de 1991 a 2017, tant el bisbe Teodor (qui manà silenci a qualcú) fins els aministradors diocesans i altres herbes, participaren del botí que aquest mal administrador sabia repartir per no ser descobert. Aprofitant l’atual circunstància del Bisbe Sebastià, s’ha tapat un forat per fer-ne un de més gros i que no sabem si Mns. Sebastià serà capaç de compondre.
ENTREVISTA VERGONYOSA.- Per saber de què va el tema exactament, seria bo llegir l’entrevista (comprada o pagada) que publicà el diari “Última Hora” el dia 26/06/17, i que firma Joan J. Serra titulada“Costamos menos de la mitad que la enseñanza pública”. “Eran centros con necesidad de cambio, en la gestión. Antes estaban a cargo de rectores que, todo hay que decirlo, tenían poca capacidad de gestión económica y práctica” Pobre home, ¿i no sap que quan es construïren Sant Pere, Sant Josep Obrer i Son Ferriol, encara no havia començat sa carrera de mestre i tots funcionaren sense ell? Anà a Son Ferriol perquè la seva dona n’era professora i esperaren que acabàs la carrera (en segona convocatòria) per entrar-hi com a professor llis molts anys.
Del pare Seguí, seria millor que li demenàs perdó, perquè jo som testimoni directe de que exigia que l’apartessin del centre per circumstàncies injurioses que ell i altres havien inventat. El pare Seguí no l’hi ensenyà a ser un mal administrador.
Crec que aquest senyor fa un trist favor al bisbe Teodor, del qui jo en sé “la prima” i tots els coneixíem bé per haver estat tants d’anys aquí. No és propi de persones espavilades i educades invocar un mort per defensa.