Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

093351
Usuaris Avui = 46
Usuaris Ahir = 40
Paginas Vistas Avui = 132
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.81.196.35
Data Servidor : 2018-08-21

Crec que no equivocaré de gaire si la causa del per què han sortit un parell d’articles relacionats amb els ermitans, és el fet de que, després de 205 anys de viure a l’ermita de Betlem d’Artà, es veuen obligats a abandonar dit territori per manca de vocacions, unint-se a la comunitat de Valldemossa.
El 18 de setembre de 2010, el poble d’Artà, presidits pel Sr. Bisbe, sacerdots i les autoritats civils, dedicaren un sentit homenatge als “cultivadors d’aquesta terra convertint-la amb un preciós Betlem” “Hem vist una gran bondat en ells sense ornamentacions superficials” “ Ha estat un gran regal per tots nosaltres” (Paraules del Sr. Bisbe, segons els periodistes)

Un dels articles més ben encertats és el del mestre d’escola SR. BONIFACIO MOLADA PRADAS, i que, en principi copiaré literalment perquè pens que entrat dins el bessó de la qüestió. “La congregació d’ermitans de San Pau Sant Antoni, fundada per Joan de la Concepció Mir i Vallès (1624-1588), és una institució monàstica-eremítica dedicada a la contemplació. Aquesta és hereva de la gran tradició contemplativa masculina de l’Església. Uns desset segles d’experiència de Déu. La seva espiritualitat està vinculada als pares del desert. Quan a l’Orient (Egipte, Siria, Palestina…) mils d’homes i dones cristians inconformes –en fer-se oficial el catolicisme- fugiren al desert o a les muntanyes: coves i cabanes s’ompliren de solitaris que entenien que l’Església necessitava la seva lluita en la pregària, el tracte continu amb Déu, la lectura ininterrompuda de la sagrada escriptura i el despullament de tot.
El ermitans de Mallorca segueixen les passes de l’ermità Joan Mir que va cercar recés en els frondosos boscos de Miramar a Valdemossa el 1646. Abans ja diversos ermitans ocuparen la contrada de Miramar, marcada aquesta per la presència de Ramon Lllull, tan amic de cercar Déu en la contemplació. D’això fa només tres segles. Con si res. Avui com ahir perseveren en allò essencial només servir a Déu en la solitud i en el silenci. El que importa és Déu!

Els ermitans del segle XXI no són els del segle XVII. Si bé serven ben intacte el seu carisma. La vida la passen en oració, no tenen por a la pobresa i són lliures a tot canvi. No els hi agrada parlar d’ells mateixos, no volen ser notícia. Cerquen el silenci i la discreció. Són solitaris, però no uns aïllats. La seva porta roman tancada en els curiosos.
Són desconeguts, anònims i a vegades oblidats, però presents “com és present el mar o la llum o el cant dels ocells o els ametllers. Cada vegada menors en nombre, però que floreixen, incansables a la tornada de l’inici de tots els nostres anys” (Teodor Suau) No són herois. Són homes actuals coherents amb el que són i volen ser testimonis de que l’amor és més poderós que la mort.
Joan Mir inicià la seva vida eremítica al castell d’Alaró. Aquí rebé la visita de dos monjos de l’orde de Sant Pau, primer ermità. Aquestes li donaren consells i l’animaren a la seva opció de vida. Això sempre ho recordaran ell i els seus ermitans futurs.
Els ermitans varen rebre dels cartoixans la manera de viure la vida de solitud i contemplació. El monjo de la Cartoixa de Jesús Natzaré de Valldemossa, el pare Miquel Monserrat Geli, que fou confés i mestre espiritual de les primeres generacions d’ermitans, va escriure el 1666, el Libro de la vida monàstica i eremítica i que fou imprès el 1670. Aquesta obra està plena de pedagogia formativa per a la vida de solitud i contemplació i de vertadera teològica. Els cartoixans de Valldemossa, fins a la seva expulsió el 1836, foren els mestres espirituals dels ermitans.

L’ermità du una existència ordenada. Té un horari, una regla de vida…Hi ha moments del dia millors per una activitats molt concretes que altres, cada dia té una forma, un pla natural… Passen estones de total solitud i silenci, que compagina amb la vida comunitària, com la litúrgica, l’oració comunitària, la recreació comú… La seva principal ocupació, la seva vocació és viure en silenci i solitud. Aquesta darrera caracteritza i distingeix a l’ermità. Així nosaltres, per vocació específica contemplatius i eremites, -es llegeix en les regles- consideram com el nostre i principal deure fomentar la contemplació i la unió més íntima en Déu en l’oració i la solitud (…), en la cel·la. Aquí oram, meditam, llegim, contemplam (…) “el que guarda la cel·la és amic de Déu” El silenci fa possible que s’obri més a Déu, de manera que l’esperit de Déu pugui entrar en la seva vida, en la seva ment i en les seves activitats. També disposa de “Moments de no fer” i altres de “ser només”

El treball ocupa un lloc molt valuós dins la vida ermitana. Tracten de cercar sempre l’equilibri compartint tots feines equilibrant el treball amb la distracció, que és també una dimensió essencial de la vida contemplativa.
La resta de la jornada queda santificada per la celebració laudes, hores menors, vespres i a les acaballes del dia es reuneixen de nou per a completes. Aquesta institució haurà estat per a Mallorca un fragment històric de la identitat i cultura del nostre poble. El seu testimoniatge no ha de deixar mai d’interpel·lar a homes i dones del nostre temps”.

 

Res hi ha previsible dins els plans de Déu.
Humanament parlant això fa preveure que,
si no surten vocacions noves o institucions similars, aquí a on tingueren un arrelament
ben fort, sigui el seu acabament, i que crec que Mallorca en els darrers anys no ha sabut valorar. De totes maneres el seu testimoni seguirà entre nosaltres.