Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

088858
Usuaris Avui = 4
Usuaris Ahir = 33
Paginas Vistas Avui = 40
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.224.234.8
Data Servidor : 2018-04-24

Quasi segur que a la majoria de lectors els cridarà l’atenció el títol, que no és cap invenció ni interpretació nova a la fidelitat autèntica del dietari de Mn. Alcover. No es dugué a terme per malentesos, aclariments no fets d’hora o perquè així havia de succeir.

El primer que en tingué curolla fou el germà Pep de Mn. Antoni Mª: “En Pep nostro m’ha proposat de posar frares a Son Carrió, qui duguessin la Vicaria. M’ha agradat la idea, però que sien Franciscans d’Artà” (26-11-1899) El dia següent, Mn. Alcover en parla al Bisbe i “li ha agradat”.

Dia 10 de desembre.-

“He proposat a D. Joan Orlandis de posar frares Franciscans de Lluchmajor a Son Carrió, i ha dit que li agrada la idea i que està conforme de donar a dits frares, si funden a Son Carrió, lo que, segons el testament de D. Perico, los havia de donar si fundaven a Son Servera”

Dia 23 de desembre.-
“D. Joan Orlandis s’és vist amb el Bisbe sobre allò de Son Carrió i han quedat closos de que se farà, i m’han encarregat de que cerc el tros de terra on convengui fer el Convent i que els germans vegen si el compren sense dir per què ha d’esser”

Diada de Nadal.- “Amb en Pep som anats a Son Carrió a mirar el lloc més indicat pel convent. Hem trobat que era el cortó d’en Fava, just darrera l’església nova, veïnat del camí de Manacor” El dia següent el germà Martí es fa topadís amb en Fava i li demana el cortó “No ha fet mal cantet. Li ha dit en Martí que era per fer un jardí de l’església”

Dia 20 de febrer de 1900.-
El Vicari General se troba a Artà i, perquè ho tenien concertat o perquè ho feren venir bé, diu: “Veig el P. Salvà, Superior del Franciscans Terciaris regulars de dita vila i me diu que accepten la fundació de Son Carrió si el Provincial de que dependeixen dóna el sí”

Dia 27 d’octubre.-
“El vespre, sortida d’exercicis, he donat compte an el Bisbe d’una carta que el P. Salvà, Superior dels Franciscans d’Artà, m’ha enviada del P. Provincial franciscà de Catalunya sobre la deixa Orlandis i Son Carrió. La Sagrada Congregació, després de demanar si aquella commutació d’última voluntat produiria renou i bregues a Son Servera, i el Bisbe ha contestat que no hi havia que témer tal cosa, demanà fa una mesada, més ben dit, dispongué que, per contestar allà definitivament, s’adherissen primer els Franciscans d’Artà a les preces del Bisbe a on demanàvem la commutació, i que exposassen les mateixes raons”

“Cridàrem el P. Salvà; le hi diguérem; li donàrem la minuta d’aquelles preces, i va dir que ho consultaria an el P. Provincial. Doncs el P. Provincial Aguiló, ofès del Bisbe perquè en la condemnació de El Urbión fiblà a dos franciscans, ha contestat que negava el permís an els franciscans d’Artà, per adherir-se a les preces del Bisbe, posant, per fundar la seva negativa, una partida de raons foradades que, si proven res, és l’apassionament del qui les invoca. Aquesta carta, tant an el Bisbe com a mi, nos és caiguda ben avall”

Dia 10 de novembre.-
“El P. Salvà ha escrit an el Bisbe que creu que el Provincial no obra per passió sinó per convicció, que no és perque prengués tort que a l’edicte condemnant El Urbión pegàs an els franciscans, sense distinció, segons ell pretenia a la carta que llevò escrigué an el Bisbe demanant una satisfacció, que el Bisbe no donà perque no pertocava. Diu el P. Salvà que abans de tal carta i de la condemnació de El Urbión, el P. Provincial ja los havia escrit que no era possible acceptar tal fundació de Son Carrió perque la cura d’ànimes los distrauria del seu objecte i que tenien massa poc personal. Es molt estrany això si tenim en compte lo que hi ha anotat en aquest dietari dia 19 de febrer passat. Diu el P. Salvà que d’aquí una temporada tornarà escriure an el Provincial exposant-li els inconvenients de no admetre lo de Son Carrió, a veure si haurà res que fer”

És ben segur que Mn. Alcover quan fa referència al dia 19, volia dir el 20, ja que és aquest el dia en què realment en parlaren.

– EL URBIÓN

Crec que el lector, per poc que hagi seguit el fil d’aquesta narració, s’estarà preguntant què és això de EL URBIÓN. És la primera cosa que em va succeir a mi i que, per tant, crec que tenc el deure de donar una petita explicació de dit tema.

Algunes vegades es diu que era un periòdic i altres que era una revista barcelonesa que tenia una secció anomenada “Las campañas del Urbión” i que era de tendència reformadora forta. En la campanya núm. 83 s’hi publicà la sentència condemnatòria del prevere Mn. Pere Antoni Melis, com a conseqüència del sermó que havia fet el quart diumenge d’octubre, a l’església de Fartàritx de Manacor, amb afirmacions com aquestes: “Sí los prelados, los Reyes, los prínceps, los jefes de Estado… son precisamente los primeros reformandos; los que tan mal llevais la cruz de Cristo, cuanto bien ostentais las cruces de honor y de provecho, de alta excelencia y de crecida nómina; los que no sois pastores de Israel, sino “canes muti”, trasquiladores de ovejas; los que haceis ley de gobierno vuestra propia voluntad…” El “canes muti” voldria dir en traducció literal (cans muts) per això, els que mosseguen: (ca que lladra no mossega)

Aqueix mateix senyor fa declaració relacionada amb el sermó que havia fet a Son Carrió el dia de Tots Sants: “Interrogado al efecto si el dia de Todos los Santos S. S. en Son Carrió le manifestó los graves informes que tenía sobre el sermón que el declarante había predicado domingos antes en la iglesia de Fartàritx de Manacor, y que se decía por quienes le habían oido que fué un sermón contra los Obispos; – Contestó afirmativamente”

(B.O.B. 1 de maig de 1900, pàgs.129-145)

En el Bolletí del Bisbat del dia 13 de gener de 1900 hi ha una condemnació de nou pàgines en llatí del dit URBIÓN.

Com sempre, seguiré contant-ho així com ho fa Mn. Alcover en el seu dietari i, per no embullar fil ja que prou feina m’ha dut aclarir-ho, posaré aquí la sentència condemnatòria del franciscans i ermitans que Mn. Alcover posa bastant mesclat amb tot el que té a veure de El Urbión. Pareix, segons ell, que al menys dos estarien involucrats.

Aparentment tot inclinava a creure que així s’acabaria la controvèrsia i renaixeria la tranquil·litat. Aquesta no fou la realitat quasi segur desitjada per tots.

En una circular del dia 27 de setembre de 1900, el Sr. Bisbe es veu obligat a prohibir “Nuestra Revista” i “Cosmopolita”:

“Por desgracia se han verificado nuestros temores. El Urbión ha desaparecido; pero los periódicos titulados ‘Nuestra Revista’ y ‘Cosmopolita’ propagan y defienden aquellas mismas doctrinas y tendencias que, según el Decreto dado por la Congregación del Santo Oficio el dia 8 de agosto último, han de ser tenidas como previamente condenadas al tenor de la Constitución ‘Officiorum’ (B.O.B. 15 sepbre. 1900, pàg. 306)

– SENTÈNCIA

“Resultando que, después de haberse pedido a principios de mil ochocientos noventa i nueve a S.E.I. la anuencia para la fundación en Mallorca de la Provincia de Menores Observantes de Valencia, y haber constestado S.E.I. que tal fundación le parecía prematura, y haberle escrito el Rvdo. P. Provincial Valentino dándole palabra de que no vendrian a fundar, mientras S.E.I. no los llamase directamente, aportaron a esta misma Isla a principios de Junio del mismo año los Rvdos. Fr. Bernardino de Jesús Giner y Fr. Jaime Sala mencionados para predicar en Palma la novena de San Antonio de Padua, quienes pidieron y obtuvieron licencias del Ordinario para celebrar, predicar y confesar a personas de ambos sexos y aun para absolver los pecados reservados al mismo Ordinario”

Amb distints pretextos, aquests dos franciscans perllongaren la seva estada i era que estaven preparant una fundació franciscana a la Cel·la de l’ermita de Pollença. Això va fer que es retirasen les llicències a dits franciscans.

Encara que s’anomenàs “Congregación de Hermanos Terciarios de S. Francisco” res no tenien a veure amb la Primera Orde ni amb la Tercera Regular ni amb la Seglar. Qualcú els volgué juntar amb els Franciscans Regulars de Llucmajor, però la mare del Sr. de Ternelles, protectora dels ermitans, no ho permeté.

Continuaren venint els franciscans de València, confessant el ermitans i altra gent i dient missa sense llicències. Foren cridats a declarar dits franciscans que es refugiaren a la casa del Comte d’Ayamans i no volgueren ser citats i, per tant, tampoc estaven disposats a declarar. Quedaren declarats rebels. Tampoc ni hi acudiren els ermitans de nova fundació.

“FALLAMOS: Que los Rdos. Fr. Bernardino de Jesús Giner y Fr. Jaime Sala, franciscanos Observantes de la Provincia de Valencia, son reos de delitos eclesiásticos de ejercicio ilegítimo de Sagrados Ministerios, y de desobediencia grave y desacato a la Autoridad del Ordinario de esta Diócesis, y que son además cómplices de los delitos de desobediencia, insubordinación e insurrección de los ermitaños de la Cel.la de Pollensa contra su propio Prelado; y en consecuencia debemos condenarlos a privación perpetua de ejercer en esta Diócesis los sagrados ministerios, de celebrar la Santa Misa, predicar y confesar; y se les imponen las costas”

“Así por esta nuestra sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos”
“Lic. Antonio Mª Alcover” (B.O.B.15 setembre 1900)

Dia 9 de novembre de 1899.- “El Director de l‘URBION ha escrita una carta an el Bisbe a veure si és ver que no deixa fundar an els franciscans a Mallorca perque són amics de EL URBION, i diu que li digue quines queixes té de dit periòdic per saber de què s’ha de corregir i quins motius ha tengut contra dits frares, perque, si ho ha fet sense motiu, faran una campanya contra ell. Sembla impossible tal atraviment. Hem enviada una carta an el Bisbe”

Dia 21 de desembre.- “He proposat an el Bisbe d’obrir una informació sobre lo que han xerrat els franciscans refugiats a la Cel·la contra la Companyia i la propaganda que han feta a favor de EL URBION, a fi de fer constar allà on interès quina gent és aquesta i el parill que suposaria una comunitat religiosa a Mallorca fent lo que fan aquests franciscans, i l’escàndol que seria pels feels d’avui aqueixa guerra descarada d’uns religiosos. El Bisbe ha dit que faça dita informació”

Les afirmacions que es feien en el núm. 99 en contra de la Companyia eren les següents: “11.- La mentira no solamente está autorizada, sino prescrita en la vida del individuo” “12.- La Compañía, para grangearse la amistad de los que considera útiles para su objeto, apela a toda suerte de medios, aún al medio del más vil soborno” “13.- La Compañía abusa sistemáticamente del Sacramento de la Confesión para sus fines políticos” (B.O.Bisbat, 31 de març de 1900, pàgs.102-3)

Dia 23 de gener de 1900.- “Hem resolt formar dins la causa dels franciscans ram separat per averiguar la propaganda urbionista que feren i quins són els principals propagandistes i defensors de EL URBIÓN”

Dia 4 de febrer.-
“En Mascaró havia demanat pen Melis un arreglo amistós: exigirem que retiràs la Instància presentada, que declaràs que era injustificada i que se separava de EL URBIÓN. En Mascaró me diu que li ha dit, i que accepta. Endavant”

Dia 5 de febrer.- “El Vicari de Capdepera m’ha dit que en Melis escampa que en el Palau el cerquen, que cercam una solució, com aquell que diu, apurats”

“Ho he dit an el Bisbe, i hem acordat seguir l’expedient i fora pus contemplacions”
“El Bisbe ha decidit prohibir la circulació de EL URBIÓN”

Dia 6 de febrer.- “He trobada una carta den Melis, que em demana una entrevista. Hem proposat an en Costa d’esser un dels qui han de censurar EL URBIÓN”

“Ha acceptat. Li he enviada una colecció perque la se començ a mirar”

Dia 7 de febrer.- “En Melis i el Comte d’Ayamans són venguts: m’han confessat que els ermitans no tenen culpa, que han fet lo que els han fet fer els frares i ells dos (el Comte i en Melis) Tractaren de posar els frares a bon lloc; però davant les meves raons han acabat per regonèixer que els frares ho han fet molt malament i que EL URBIÓN no toca pilota; i lo que ells volien era tallar els escàndols, compondre la cosa. Los he dit que els ermitans se someten, que demanen perdó i que declaren lo que les demana el Tribunal. Han dit que ho declararan tot, però si el Bisbe dóna paraula de que autoritzarà la fundació franciscana”

“Los he dit que jo no puc respondre d’això, sinó de la qüestió dels ermitans, i que no creia que el Bisbe hi consentís. Han dit que si el Bisbe no se vol comprometre a concedir la fundació, que no pot esser que el ermitans declaren, perque les declaracions d’aquets aforarien els frares, sense cap profit d’aquets; que amb tal que el Bisbe permeta la fundació dels franciscans, l’orde desautoritzarà el P. Bernadí”

“Fins i tot són caiguts a dir que, si els ermitans el dia 20 de desembre, com hi anà el Rector a citar-los, tenien la campana de la portaria sense corda, i tancades les portes de part de dins, de manera que de part de defora no podien obrir, era perque el Provincial los havia manat, i que així amb les portes tancades exercissen els frares els ministeris. De manera que el Provincial dirigia la revolució de la Cel·la i ja hi comendava. M’ha suplicat el Comte que jo proposàs an el Bisbe aquella transacció: els ermitans se sometran i declararan, i el Bisbe autorizarà la fundació franciscana”

Dia 8 de febrer.- “He donat compte an el Sr. Bisbe de l’entrevista amb el Comte i en Melis. Ha dit que no admet la proposició del Comte, i que no li vol contestar, sino que contesterà a Roma”

“Aquells dos ermitans que ahir me prometeren venir avui amb los altres per fer la sumissió, no són venguts, ni ells, ni els altres”

Dia 9 de febrer.- “Se són presentats els ermitans Francesc i Luquesi. Han dit que estaven promptes de demanar perdó. Los he dit si se sometien an el Tribunal, i han dit que segons i com. Ni un ni l’altre han volgut prometre de dir ver en lo que serien preguntats. En Luquesi no ha volgut declarar res pus que l’altra vegada i ha dit que si no anà a l’ermita d’Artà ni tornà pus de la Cel·la, segons li manave l’aute de dia deu de gener, fonc perque va creure que no tenia obligació de fer tal cosa. Li he dit que se publicarà damunt la trona de Maria, son poble, la sentència declaratòria de la seva excomunió, i que, si va a l’església el treuran defora, i m’ha contestat que un excomunicat no deu tenir obligació de anar-hi. Li he dit emperò que té obligació de procurar que li alcen l’excomunió, i que si ell passa un any i no ho ha procurat, serà perseguit com a sospitós d’heretgia. M’ha constastat:-No res, llevó ja veurem què hi ha quefer.- I se n’és anat. Com sortia del Tribunal, l’han sorprès que feia unes bones rialles”

“L’ermità Francesc an a qui rebé declaració el Jutge municipal de Pollensa per subcomissió d’aquest Tribunal Eclesiàstic, però no contestà a casi cap pregunta de l’interrogatori, s’és resistit a completar dita declaració, s’és demostrat més rebel·lo que els altres, si importa”

“He escrit a Dª Catalina donant-li compte de tot, i de que el tribunal farà son camí i que no tendrà manco energia que els ermitans obstinació i toixerrudesa”

“He escrit an el comte d’Ayamans que formul per escrit la seva proposició de despusanit perque el Bisbe s’en puga fer càrrec”

Dia 10 de febrer.- “El Comte m’ha enviada, escrita d’en Melis, la seva proposició en forma d’instància an el Bisbe, an el superior del ermitans, els PP. Bernadí de Jesús i Jaume Sala, Dª Catalina Forteza, son fill D. Pep Francisco Villalonga, el Comte d’Ayamans i en Melis ofereixen que els ermitans demanin perdó i se sometran a la penitència que el Tribunal los impòs, i supliquen, emperò, que el Bisbe aprou la fundació franciscana a Petra, a Sóller, a Ciutat i en els altres punts a on primer hi havia convent de franciscans, i que ells se sometran a la penitència i humiliació que los imposarà el Bisbe sempre que no sia obstacle per lo restabliment a Mallorca de l’orde franciscà. Aquesta instància ve sense firma. L’he remesa an el Comte, dient-li que he resolt, donat el càrrec que exercesc, no intervenir a no ser com a jutge, en una causa que està dins el Tribunal”

“Se són presentats el Comte i en Melis perquè digués què trobava de la Instància, i que la modificàs així com trobaria. Los he dit que havia resolt no intervenir en tal causa més que com a jutge, i que lo més que podia fer, era entregar-la an el Bisbe, però just entregar-la. En Melis volia que jo la patrocinàs: s’és oferit a anar a Barcelona a fer callar en Pey Ordeix i an el Provincial perque acceptàs lo que jo arreglaria amb ells (en Melis i el Comte) Me som negat a tot això, dient que jo com a jutge res que veure tenc amb en Pey Ordeix ni amb el Provincial, sinó amb les dues coses que hi ha dins el Tribunal. Han resolt presentar-se an el Bisbe i mostrar-li la Instància. Los he fet avinent que si els ermitans no se someten, la sentencia declaratòria d’excomunió caurà damunt ells i seran denunciats an el poble feel, com excomunicats”

Dia 15 de febrer.-
“S’és presentat l’ermità Antoni, novici, i després de diverses toixarrudeses que ha fetes, ha promès anar a l’ermita que li senyalàrem en l’aute del dia deu de gener. Amb motiu d’un incident s’és presentat en Conte d’Ayamans, i aquest, com m’ha hagut sentit, li ha dit que se sotmetés, i s’és sotmès, i ha demanat perdó per la desobediència de no esser anant a dita ermita”

“El Comte m’ha dit que el Superior se n’anà a València i que allà és. He contestada la carta de Dª Catalina Zafortesa, fent-li veure, amb totes les formes possibles, lo lluny d’osques que va”

“Aquests dies passats digueren que eren venguts dos franciscans de missa i que capllevaven per devers la Cel·la. Anit passada vaig comenar an en Costa, que s’en havia d’anar avui a Pollença, que ho aclarís. Veurem”

Dia 17.-
“Se són presentats els ermitans Lleó, Pascual i Luquesi. Se són oferits d’anar a les ermites que les senyalàrem en l’aute del dia 10 de gener, i han demanat perdó de la desobediència que feren de no anar-hi totd’una. Hem donat a cada un ofici pel superior de la respectiva ermita, i n’hem enviat un altre ofici an el P. Visitador de dites ermites”

“És vengut en Costa de Pollensa i diu que ha demanat a una partida de persones si haurien sentit a dir que foren vengut de bell nou frares franciscans de missa a la Cel·la; i ningú a sabut donar aclarícies”

“Lo que ha dit en Costa que el batle de Pollensa agafà el donat del Puig i li comenà que qualsevol qui fos que s’en dugués res d’allà, que avisas a l’Ajuntament. Se veu que li deia pel Bisbe. I li digué an el donat que ell era un criat de l’Ajuntament: i que en lo que és de dins l’església del Puig no s’hi posarà per ara, però que és de la casa i demés sí. És que l’ajuntament pretenía comendar-hi, i el Bisbe, per aturar-ho, ara a fi d’any, que havien de renovar els càrrecs d’obrers, en nombrà pel Puig sense comptar per res amb l’Ajuntament, i això los caigué avall, i escampaven pel poble que el Bisbe los volia prendre el Puig, i que hi volia posar frares i alguns, fins i tot que n’hi havien de dur cinc mil, com qui no diu res”

Dia 19.-
“Venen notícies de que tots els ermitans de la Cel·la ja són a les ermites que les senyalàrem dia 10 de gener com a reclusió preventiva. Donam comissió an els Rectors de Felanitx i Petra que absolguen de l’excomunió que duen damunt els qui hi ha a Sant Salvador i Bon Any”

Dia 20.-
“Nos n’anam amb en Cifre a Capdepera i constituïm el Tribunal, inquirint sobre la vida i costums d’en Melis.

“Constituirem el Tribunal a Artà per rebre una declaració sobre en Melis”

“Veig el P. Salvà, Superior del Franciscans Terciaris Regulars de dita vila, i me diu que accepten la fundació de Son Carrió si el Provincial de qui dependeixen dóna el sí, però que hi aniran en tenir personal”

– AIXECAMENT DE L’EXCOMUNIÓ ALS ERMITANS

Dia 21 de febrer de 1900.- Venim a Ciutat.
“Donam comissió an el Rector de Valldemossa i Artà perque absolguin de l’excomunió que duen els ermitans Lleó i Luquesi, de la Cel·la, qui són a la Trinitat i a Betlem, respectivament”

Dia 23.- “He escrit an el Comte d’Ayamans que anam a citar per edictes a l’ermità Josep, de la Cel·la. M’ha contestat en seguida que va escriure al Provincial que el fes venir i que vendrà un dia d’aquests. En vista d’això he escrit an el Secretari del Bisbe i an el Governador que suspenguen la publicació de l’Edicte fins altra orde, i ho he escrit an el Comte”

Dia 24.- “He escrit a Artà que dia 26 hi constituirem el Tribunal per lo d’en Melis, i en el Vicari de Capdepera que hi comperesque”

Dia 26.-
“Som anat a Artà. Hem completada la informació de lo de Capdepera”

“El P. Salvà, Superior dels Franciscans Terciaris Regulars d’Artà, m’ha dit que ells reprovaven de tot cor la conducta dels Franciscans Fr. Bernadí de Jesús i Fr. Jaume Sala de València, contra el Bisbe, los quals ho han fet amb los peus i han desacreditat l’hàbit. M’ha dit que el Provincial de Catalunya, reprova lo mateix que el P. Salvà, tal conducta, i que sap que el Provincial de València presentà an el Cissari o Superior General de l’orde un recurs o reclamació contra el Bisbe de Mallorca perque ho presentas a la Sagrada Congregació de Bisbes i Regulars, i dit Comissari, que és membre de la mateixa Congregació, no volgué presentar-ho. Això explica la nova actitud del ermitans i el Comte: toquen amb ses mans que no tenen més remei que posar-se bé amb el Bisbe”

“M’ha dit el P. Salvà que quedaren amb el Bisbe que acceptaven la fundació de Son Carrió, i que vendran en tenir personal”

Dia 28.-
“Amb el Fiscal i D. Antoni Frates hem tenguda una conferència sobre la causa del ermitans, franciscans i Melis, a fi d’anar a lo segur i dur la cosa conforme”

“Es arribada nova que el Bisbe de Santander ha fet seu l’edicte d’aquí prohibint EL URBIÓN i que el Bisbe de Barcelona ha prohibit dit periòdic, d’acord amb los altres bisbes de la Província eclesiàstica de Tarragona”

Dia 2 de març de 1900.- “En Miquel (el seu germà jesuïta) m’ha dit que de la carta que li vaig enviar sobre els franciscans i ermitans en tregueren diverses còpies i n’enviaren una an el General de la Companyia”

Dia 7 de març.- “El Bisbe ha rebuda carta del P. Aguiló, Provincial franciscà de Catalunya, queixant-se de que a l’Edicte de condemnació de EL URBIÓN pega en els Menors, sense dir que just parla dels dos que eren per Mallorca, sense posar a bon lloc els altres. El to de la carta és agre i d’home cremat i diu que EL URBIÓN està ben condemnat. Demana una aclaració i una satisfacció”

Dia 8.-
“M’han dit que el Comte d’Ayamans s’en va per les ermites a on estan reclusos els ermitans de la Cel·la i los dóna coratge de que la causa va bé”

Dia 17.- “Ja han prohibit EL URBIÓN, ademés del Bisbe nostro i el de Barcelona, els de Santander, Girona, Tortosa, Lleida, Osma, Badajoz, Àvila, Solsona, l’arquebisbe de Tarragona. Es segur que n’hi haurà d’altres”

Dia 20 de març.- “Es vengut en Melis a demanar de part del Comte d’Ayamans una còpia de l’Aute declarant la contumàcia dels franciscans”

Dia 22.-
“He escrites cartes an els Superiors de les ermites i Lluc, a on hi ha ermitans de la Cel·la reclusos, dient-los que les diguen que si la causa està aturada se deu a la fuita del Superior de la Cel·la, i que no tenguen ànsia, que no hauran d’estar allà més de dos mesos”

“En Miralles ha dit an el Secretari del Bisbe que ha tenguda carta de Roma, que si duen la qüestió del frares a Roma, donaran allà la raó an el Bisbe”

Dia 28.-
“Pareix que el Rector de Sa Pobla, com va veure publicat l’Edicte de citació del Superior de la Cel·la, va enviar l’Edicte i va escriure an el Provincial Franciscà de València, a on fugí dit Superior, suplicant-li que el fes venir per evitar l’escàndol de l’excomunió. Donà la carta a un qui hi anava an el convent mateix a on hi havia el Superior. Entregà la carta i li digueren que el Superior feia dos dies que havia sortit, i que no li donaran més aclarícies; no hi n’han enviades pus an el Rector. Això pinta quina gent són aquests franciscans”

– ELS ERMITANS OBEDIENTS TORNEN A CA SEVA

Dia 29 de març.-
“Hem posada una Providencia a l’expedient dels ermitans i hem enviat oficis an els Superiors de les ermites de Valldemossa, Bon Any, Sant Salvador i Artà, i an el Prior de Lluc, perque diguen an els ermitans reclusos allà, que s’en poden anar a ca seva, si donen paraula de que no se mouran sense orde del Tribunal ni sortiran de Mallorca, durant la causa i que totd’una que arribaran an el poble seu, se presentaran an el Rector o Vicari d’allà. Això ho hem fet perque una filla de Dª Catalina Zaforteza demanà a en Pep Vidal, Ardiaca, que perlas an el Bisbe perque amollassen el ermitans. Per demostrar que a generositat ningú nos guanya i llavò atenent que els franciscans llecs que hi eren a la Cel·la, ja són fuits, ho concedirem”

Dia 31 de març.-
“Són passats els vint dies que donàrem al Superior de la Cel·la per presentar-se, i no s’és presentat, ni noves. En vista d’això hem posat un aute demanant que se faça ram separat per ell per no entretenir pus la causa dels ermitans”

“El ermitans de la Cel·la se són presentats a demanar perdó i a repetir la promesa de que no se mouran fins que la causa estiga acabada”

Dia 4.-
“L’ermità Pascual, de la Cel·la, ha declarat dins el plenari dels franciscans. Hem citat els dos novicis Antoni i Luquesi perque completen les seves declaracions”

Dia 5.- “Els ermitans de la Cel·la, Antoni i Luquesi, els dos renegats, que no havien volgut declarar que se fossen confessats amb los frares rebel.los, i los hagessen oida missa, se són presentat i ho han declarat”

“A ells i a l’ermità Pascual los hem fet avinent que ara és arribada l’hora de nombrar ells misser i procurador per defensar-se, en no esser que es reconeguessen culpables de lo que ho són i se sometin a lo que farà el Tribunal, reconeixent la justícia amb que s’ha procedit contra ells. Han dit que s’estimen més fer això. Hem quedat que demà vendran amb los altres i que ho faran”

Dia 6.-
“Els ermitans Pascual, Antoni i Luquesi se són presentats i han fet lo que ahir convinguérem, firmant una acta lo més explícita i terminant. És una victòria pel Tribunal Eclesiàstic”

Dia 7 d’abril de 1900.-
“L’ermità Lleó, de la Cel·la ha declarat dins el Plenari dels Franciscans. Ell i l’ermità Francesc han feta la mateixa submissió i entrega absoluta de si mateixos en mans del Tribunal, que sos companys d’ahir”

“Abans d’això, l’ermità Francesc ha declarat, com els altres, que se confessà amb el frares, estant aquets sense llicències. Aquest ermità era també dels renegats, que per cap vent havia volgut declarar. Gràcies a Déu hem passat els Autes an el fiscal, i donant aquest el dictamen, feren la sentència i bona nit”

– DISSOLUCIÓ DE LA CEL·LA

En el B. O. del Bisbat del dia primer de maig de 1900, es publicà l’edicte de la dissolució de la Cel·la famosa en l’ermita de Pollença:

“Vistos los textos legales citados en los Considerandos anteriores; de acuerdo con el Dictamen Fiscal, -Christi nomine invocato- S.S. el M.I.Sr. Vicario General, por mi ante el actuario que suscribe,

“Dijo: que debía disolver y canonicamente disolvia la comunidad de ermitaños de La Cel.la de Pollensa, conocida con el nombre de *Hermanos Terciarios de San Francisco de Asís*, y que relajaba los votos y obligaciones que ligaban a los profesos, Hº León, en el siglo Ramón Borrás y Hº Francisco, en el siglo Juan Caldés, como a tales miembros de dicha Comunidad, y los reducía a la simple condición de seglares y despedía a los dos novícios, Hº Antonio, en el siglo José Perelló y Hº Luquesio, en el siglo Pedro Mas. A todos los cuales se les prohibe bajo pena de excomunión -ipso facto incurrenda- el volver a La Cel.la é igualmente permanecer en ella, esto es, en su Oratorio y edificio cercado y contiguo que los incluye. Se imponen a cada uno de ellos sesenta días de retiro en un santuario de la Diócesis, a saber, a Ramón Borrás en la ermita de la Trinidad de Valldemosa, a Onofre Caldés en San Salvador de Felanitx, a Juan Caldés en el Santuario de Lluch, a José Perelló en Bonany de Petra y a Pedro Mas en Belén de Artá, debiendoles ser contados los días que permanecieron recluidos preventivamente en dichos puntos. Se les manda entregar los libros de hábitos y profesiones y contabilidad que llevase la Congregación. Las costas se declaran de oficio”

“Y así, por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo preveyó, mandó y firmó S.S., de que yo el Actuario doy fe. – Lic. Antonio Mª Alcover.- Ante mí: Ramón Ballester”

Aquesta és la causa aparent i legal del per què els Franciscans no fundaren a Son Carrió, si bé quedà la porta oberta que serveix de tapadora per no parlar-ne més que “acceptaven la fundació de Son Carrió, i que vendran en tenir personal”