Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

089990
Usuaris Avui = 2
Usuaris Ahir = 29
Paginas Vistas Avui = 41
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.159.85.193
Data Servidor : 2018-05-28

Un article que publicà el “Diario de Mallorca” el dia 02 de maig de 2018, el Sr. Xuan Xosé Sánchez fent relació al concert que havien fet moltes esglésies reclamant el toc manual com a “Patrimonio Inmaterial de la Humanidad” (21/04/18), tot això em feu recordar el toc de les mateixes. Alguns articles feien més referència als campanars i alguns altres més a les campanes. Crec que no es fàcil separar una cosa de l’altra.

Quasi totes les esglésies, per petites que siguin, a partir del segle IV, totes tenen la seva campana. La majoria d’elles serveixen per anunciar les misses. Totes les parròquies tenien el corresponent escolà per a l’hora oportuna donar notícies a la gent amb les campanes observant el costum de cada lloc.

Record que quan era petit tocaven el començament de la missa, sortida de sol, cosa que es repetia el mig dia i a la posta del sol. Molta gent, més de fora vila, estava pendent del toc del mig dia per anar a dinar o del corn de la possessió que cridava els missatges.

Hi havia un toc especial per anunciar la mort d’una persona: alguns podien distingir si era home o dona. Unes parròquies ho anunciaven a qualsevol
hora del dia i altres tenien un temps determinat per anuncia-ho. Això mateix es feia el dia del funeral. Un so completament distint era per anunciar una festa (repicar): un petit concert de campanes, segons el campaner que ho feia i la manya que tenia tocant ell tot sol o amb altres un parell de campanes. També això depenia molt del fabricant d’elles que fins i tot algunes ho tenen escrit “sueno en fa …” D’aquí deu venir la dita “tant li és repicar com tocar de mort” per aquelles persones que tenen paraules o fets contradictoris.

Record que els divendres a les tres del capvespre tocaven d’una altra manera i que les persones més devotes resaven el “credo”. A sant Llorenç, les brodadores a màquina (a l’estiu ho feien al carrer), totes cantaven el “credo”.

Si hi havia una desgràcia o foc, molts ho coneixien per el toc de les campanes. Quan el capità Bayo desembarcà a Sa Coma, la gent estava assustada pels tirs i bombes que es sentien i el Rector va avisar que tocarien les campanes en cas afirmatiu.

Quasi totes les campanes mostren la data de la seva fabricació i el nom que hi han posaren o li ha posat la gent, segons el so o circumstàncies.

La Seu en té nou: quatre que daten de 1312: Na Mitja, Na Prima, Na Picarol i Na Matines. Les altres cinc son més noves: Na Bàrbara, n’Antònia, na Tercia, sa Nova i la més grossa que és n’Eloi que pesa 4.670 kilos i toca poques vagades perquè fan falta un quants homes per engronsar-la.