Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

088858
Usuaris Avui = 4
Usuaris Ahir = 33
Paginas Vistas Avui = 45
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.224.234.8
Data Servidor : 2018-04-24

Sabut és per a tots que l’ascetisme evangèlic va prendre molt aviat forma eremítica, la qual cosa comprén dues classes de persones: Els anacoretes,així anomenats per elegir, cada qual, el seu programa de vida; i els cenobites, aquests es subjecten a una regla fixa.

L’eremitisme va començar a Mallorca a rel de la conquesta de 1229 per el rei Jaume I.

En el segle XIII la vida eremítica floreix a Alcúdia, Randa, Miramar i Felanitx. Documents del segle XIV parlen d’ermitans a Pollença, Escorca, Alaró, Felanitx, Valldemossa, Bellver, Sóller, Esporles, Randa, Selva, Bunyola, Montuïri, Banyalbufar, Sant Joan, Inca i Alcúdia. També en “Els Òrfens” asil d’infants situat a l’arrabal de Santa Catalina de Palma. Fins i tot hi havia dones entregades a la llibertat espiritual del desert, ermitanyes, a Santa Magdalena d’Inca, Sant Salvador de Felanitx, Ca’n Salas de Pollença i Santa Llucia de Mancor.

En els segles XV i XVI en trobam a la Bastida de Sant Joan, la Victòria d’Alcúdia, Santa Llucia de Mancor, Ternelles de Pollença, Cura i Sant Honorat d’Algaida, Gràcia de Llucmajor, Miramar de Valldemossa i Santa Catalina del Port de Sóller. Continuaven amb “els Òrfens i també n’hi havia a Lluc.

El Beat Ramón Llull, sense ésser el primer dels que triaren la soledat campestre, donà una empenta a la vida eremítica amb els seus llibres i exemples. Fra Arnau Desbrull, a Sant Honorat i Fra Antoni Castañeda, a Miramar, governaren una espècia de comunitat, però aquells penitents no eren més que simples anacoretes.

En el segle XVII es notava una tal decadència que casi tots els eremitoris anomenats eren com a nius buits, eixams sense abelles. Però dit això l’eremitisme va fer acte de presència a Bonany de Petra, a Consolació de Sant Joan i en el Refugi d’Alaró. Aquí en el capcurucull del castell trobam el darrer anacoreta. Joan Mir i Vallés, que en 1642 brillava com una làmpara solitària en el desert mallorquí. Jove de vint-i-dos anys, no cumplits encara, Mir es trasladar a Valldemossa el 3 de setembre de 1646 i se va establí a una de les ermites velles perdudes dins la boscuria de Son Galzeran. Va admetre deixebles i amb ells va iniciar el cenobitisme illenc baix la protecció del P. Miquel Monserrat Geli, monjo de la Cartoixa de jesús Nazarè. Aquest pietós fill de Sant Bru a petició de Fra Joan, va redactar, per els nostres ermitans, que ell dirigia, una Regla de vida eremítica, la primera que es va conèixer (1670). Per ella aquells solitaris termes de Miramar, dejant de ser anacoretes, formaren una vertadera congregació a les ordres de Mir. Aquest va rebre una gran herència dels Srs. llull, Desbrull i Castañera, va volar més amunt que aquests, els seus insignes predecesors.

Després de consultar a persones experimentades, l’humil cenobiarca alaroner va començar a repoblar antigues ermites o a la fundació d’algunes noves: Les de So N’Amer (Escorca), Ternelles (Pollença), Son Rullan (Deià), Son Fortesa (Puigpunyent), Son Seguí (Santa Maria) i també l’Oratori de la Verge del Refugi (Alaró).

Per decret del 9 de maig de 1684 lIm. D. Pere d’Alagón, Arquebisbe-Bisbe de la diòcesis, mostrant interés de pare per l’obra de Fra Joan Mir, proclamava la superioritat damunt tots els ermitanys de l’illa, “al qual los demés tenen reverència y obediència”, i declara ser la seva voluntat que dit ermità han d’acudir i posar-se baix el seu mandat tots els que desigen abraçar l’estat eremític.

Per aquells pietosos homes- diu un document cartoixà de 1703-, “com hereus del sperit del gloriós Sant Pau… y del Pare Sant Antoni”,el desert de Trinitat ” se veu convertid en un parais de spirituals delícies aont lo celestial hortolà quel regne amb les copiosas ayguas de la sua gràcia baxa a recrearse molt sovint, per tenir en ell tot son agrado y complesència lo Senyor qui los ha cridat a tan alta vocació…”.

Fills del mateix cenobiarca se consideren, i amb justía els que actualment constitueixen la Congregació de Sant Pau i Sant Antoni, de tant d’honor per aquest “regne que sortí de la pregonta de les aygues”, com diria el rei Jaume I el Conqueridor.

(Aquest escrit és una traducció lliure d’un altre que publicà,,en castellà, Mn. Bartomeu Guasp a l’any 1955.)

Actualment només queden quatre ermitans a l’ermita de Valldemossa: Germà Pau, germà Biel, Germà Benet i germà Honorat.

QUE DÉU ELS CONSERVI PER MOLTS ANYS.