Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

“La santa Sede ha hecho público, a las 12.00 horas del lunes 19 de junio, que el Papa Francisco ha nombrado a los sacerdotes Sergio Gordo Rodríguez y ANTONIO VADELL FERRER, obispos auxiliares de Barcelona. Así ha sido comunicado por la Nunciatura Apostólica en España a la Conferencia Episcopal Española (CEE).

Le ha sido asignada la sede titular de Urci (Torre de Villarricos, Urcitam (us) que tenia como metropolitana a Toledo)”

Antoni Vadell Ferrer va néixer a Llucmajor (Mallorca) el 17 de maig de 1972. Als 17 anys va ingressar al Seminari menor de Mallorca, passant el 1992, a cursar la filosofia i teologia al Seminari major. Va ser ordenat sacerdot el 31 de maig de 1998. Va obtenir la llicenciatura en Teologia, especialitat en Pastoral de Joventut i Catequètica, al Pontifici Ateneu Salesià (2006-2009)

El seu ministeri sacerdotal l’ha desenvolupat a la Diòcesi de Mallorca, on ha exercit els següents càrrecs: vicari parroquial de la parròquia Beat Ramón Llull (1998-2006); rector del Seminari menor (1999-2006) i delegat de la pastoral de Vocacions i formador del Seminari major (2002-2006); vicari parroquial de les parròquies de Sant Josep Obrer i Corpus Christi i responsable pastoral en els respectius col.legis parroquials (2009-2014); i delegat diocesà de Pastoral Catequètica i Litúrgica (2002-2013)

És vicari episcopal per a la Evangelització, des de 2013, delegat general de la seu vacant ençà; rector de la unitat pastoral de la Mare de Déu (Inca, Mancor, Caimari i Selva) i membre del Col.legi de consultors i del darrer Consell presbiteral de 2014; i professor de 2017; institut Superior de Ciències Religioses de Mallorca (ISUCIR) i del Centre d’estudis Teològics de Mallorca (CETEM).

Serà ungit el proper 09 de setembre en temple de la sagrada Família de Barcelona i el dia 16 celebrarà missa pontifical a la nostra Seu. Passarà a ser el bisbe més jove d’Espanya.

Poca cosa puc afegir a aquesta entrevista que fou publicada a “Info Católica” el 25/03/17 i que, com sempre, transcric literalment per no minvar importància ni valor al fet d’un tema religiós i d’una persona que no està avergonyit de manifertar-se com a tal

¿Cuántos hombres adinerados, cuando se les pregunta acerca de sus objetivos en una entrevista pueden simplemente responder: «Mi objetivo es vivir constantemente en la presencia de Dios»?

Normalmente carecen de interés religioso las biografías de multimillonarios. Sin embargo, el libro de Joseph Pearce que reseña la vida de Tom Monaghan, y que ha titulado «Monaghan A Life by Joseph Pearce» parece ser una de sus excepciones.

No se trata solo de que Tom Monaghan, el fundador del imperio Domino’s Pizza, es católico, sino de que él ve su inmensa riqueza como un medio para un fin – para fomentar una cultura católica auténtica y vigorosa en los Estados Unidos. ¿Cuántos hombres inmensamente adinerados, incluidos los católicos, cuando se les pregunta acerca de sus objetivos en una entrevista pueden simplemente responder: «Mi objetivo es vivir constantemente en la presencia de Dios»?

Su biógrafo, Joseph Pearce, se ha dado a conocer relatando las vidas de intelectuales católicos y protestantes, hombres tales como Hilaire Belloc, GK Chesterton y CS Lewis. Inspirado por la lectura de esta agradable biografía de un multimillonario que nunca vuela de primera clase y que siempre reservó el impopular «asiento del medio» en el avión «porque le deba más oportunidades de evangelizar a sus compañeros pasajeros», mostró interés en saber más acerca de tan inusual personaje.

La entrevista: ¿Qué quiere decir Pearce cuando escribe: «Pocas personas han hecho más para dar forma a la Iglesia en los Estados Unidos en los últimos treinta años que Tom Monaghan»?

Él explica que la influencia de Monaghan en la Iglesia Americana ha sido «inestimable, debido a los millones de dólares que ha gastado en múltiples iniciativas, incluyendo la fundación de la Universidad Ave María, la Facultad de Derecho Ave María, Legatus (una organización de líderes católicos) Radio María y muchos otros proyectos dignos».

Para un hombre cuya educación formal era muy irregular, ¿cuánto han influido en Monaghan ciertos libros con los que tropezó en momentos clave de su vida? Pearce señala que «Tom no es un gran lector, pero por ejemplo, su lectura de la sección sobre “orgullo” en el libro «Mero cristianismo»de CS Lewis tuvo un efecto mortificante y que cambió su vida, lo que le inspiró a concentrar su vida en hacer su considerable riqueza disponible para fortalecer la Iglesia en los Estados Unidos».

La biografía describe una infancia de privación emocional y material. ¿Cuán importante para su éxito posterior fueron las duras experiencias de la niñez de Monaghan? Pearce afirma que es «admirable que alguien con tantos obstáculos en su camino haya tenido éxito contra todas las probabilidades». Añade: «Estar en un orfanato después de perder a su padre y ser rechazado por su madre, y entonces convertirse en el fundador de una de las cadenas de restaurantes más grandes del mundo, así como propietario de un equipo de béisbol (los Tigres de Detroit) que ganaría la codiciada Serie Mundial, sería un sueño hecho realidad».

Reflexiona: «Y sin embargo el fue más allá de esos logros mundanos y llegó a comprender que necesitaba entregar su vida y su riqueza al servicio de Dios en la Iglesia».

¿Qué piensa Pearce de la autoevaluación de Monaghan en la que reconoce que ha «hecho una fracción de lo que podría y debería haber hecho»? El biógrafo responde: «Todos podemos mirar hacia atrás en nuestras vidas y darnos cuenta de que podríamos haber hecho más. También es cierto que Tom ha cometido errores, como él admite libremente. En este sentido es fácil estar de acuerdo con él. Por otra parte, pocos han hecho más de lo que ha hecho».

¿Qué le ha impresionado más de la personalidad de Monaghan? Pearce responde: «Uno de los privilegios y alegrías de escribir la biografía de cualquier persona es la oportunidad que brinda para conocer mejor su vida. Siento este privilegio de conocer a Tom. Él tiene tantos defectos como el resto de nosotros, pero aprecio saber más de sus virtudes ocultas, como el ser esposo, padre y amigo, así como también sus debilidades. Ha sido un honor conocerlo a través de la escritura de su biografía y el honor de hacerle conocer mejor».

He decidido pasar mi propia copia de la biografía a un amigo católico rico. Todos necesitamos modelos positivos.

Tenia ganes de posar un altre títol perquè això no sona bé. Fa ben pocs dies que a dins la Seu un feligrès agafà el full dominical i no començà a llegir per la primera pàgina que era la més substanciosa i sense mirar el tema passà a pàgines interiors…, pens que això pot significar moltes coses i que la quaresma ha de significar molt més pels nostres cristians:

Alguns encara pensen que consisteix en no menjar carn els divendres (no crec que els acudeixi que hi ha molta gent que no sempre arriba a un rovagó de pa). Altres que això ja està superat i no val la pena parlar-ne. Alguns pensaran que és bo que l’Església ens ho recordi perquè és lo seu i cada un faci lo millor que li pareixi. Tal volta seria bo recordar que hi ha molts de joves i nins, ben propers a ca nostra, i que no l’han sentit parlar mai o al màxim han arribat a la jaia corema.

Per ventura mai els han dit que Jesús es presentà com el bon Pastor que es preocupa de les seves ovelles (tots i cada un de nosaltres) i que les guarda perquè en tenguim vida… i si alguna es perd o s’allunya a posta, ell la cerca perquè retorni a la guarda. Que Jesús no té res que guanyar damunt nosaltres i que mai serem capaços d’agrair-li la paciència i bondat que ha tengut amb tots els qui ens sentim més compromesos en ajudar-li.

També podria ser que no haguessin sentir parlar que tenim un Pare que ens estima molt. Tant és així que mai li esgotarem la paciència, bondat i misericòrdia, sempre que siguem capaços de reconèixer lo poc de fiar que som, perquè en el moment més impensat ens convertim amb traïdors seus.

Seria bo que aprofitassim aquesta quaresmma per cercar uns moments per sentir un cert d’splai de cor per saber bé com batega el seu i aconseguir una millor sintonia. Hauríem de pensar i recordar-nos que no mereixem tant i que sovint hem de saber donar-li GRÀCIES.

 

 

No fa molt que m’aconsellaren que en temps de quaresma és bo mirar la cara de Jesús per saber de veres què vol Ell de mi i el mateix temps aprofitar per demanar-li coratge i força per dur a terme tot lo que espera de mi.

Pareix que la generacio actual (en general) no és capaç de sentir la necessitat de trobar-se amb aquest Déu que sempre hi és i només s’acudeix a Ell quan no ens que altre remei.

El místic Àngel Silesius afirma: “Com que Déu és gran, li agrada donar regals ben grans, però nosaltres tenim el cor massa estret per rebre’ls”

SI HI HA BONES RELACIONS, APROFITAR PER DEMANAR-LI QUE ENS CONCEDEIXI ALGUN CAPRITX PARTICULAR.

ÉS MOLT IMPORTANT RECORDAR QUE DÉU ÉS AMOR.

SANT PERE I SANT BERNAT -2. Aquestes dues cases: La del beneficiat fundador de Confraria de Sant Pere i Sant Bernat Antoni Lana i la del canonge Joan Borràs, membre de dita Confraria, es convertiren en una amb tres entrades: la principal de la primera casa, la de la Capella i una més de la segona casa. A totes tres s’hi entra pel carrer de Sant Bernat i cada una d’elles té un adorn arquitectònic distint i que es feren a l’any 1776, pel picapedrer Miquel Thomàs, el mateix que feu la portada de la parròquia de Sant Jaume, segons conta Antònia Maria Perelló Ferrer.
PORTADA PRINCIPAL: Dóna pas al pati de l’edifici. Damunt el basament llis, que ressegueix tota la part baixa de la façana, s’aixequen dos pilastres. Un a cada costat del buit de l’entrada, les pilastres estan decorades amb motllures en el seus dos terços inferiors i amb motius de rocalla en el terç restant.
En el cim de la portada, damunt una gornisa, està format per dos plints arrenglerats que són una continuació de les pilastres del cos inferior. Damunt els plints se situen uns elements decoratius de rocalla i hi tenen l’arrencada sengles volutes que aixecant-se, formen una fornícula coberta per una copinya. Dins el nínxol hi ha una representació de la Verge amb l’Infant i als seus peus, les figures de dos sacerdots agenollats: Sant Pere i Sant Bernat, realitzats a una escala sensiblement inferior a la Verge. Les tres figures estan col.locades damunt repeus o plints independents davall els quals hi ha una franja decorada amb motius de rocalla amb un medalló. El contingut d’aquest medalló quedà explicat en
RESIDÈNCIA 1.
PORTADES LATERALS: Estan situades una cada costat de la portada principal i empren bàsicament els mateixos elements i motius ornamentals que la principal.
Damunt el basament s’aixequen dues pilastres llises, decorades únicament amb un motiu vegetal en el seu terç superior. El buit del portal està forjat per una motllura molt senzilla, amb l’imatge de Sant Pere a un i Sant Bernat a l’altre

<<<<< >>>>> L’entrada al pati presenta arcs rebaixats sobre columnes amb capitells de tradició jònica. Els espais coberts es resolen amb coberta de cinc trams de volta d’aresta. L’escala del pati és de tres rams i condueix a una galeria en tres arcs de mig punt amb balustrada. Aquesta situació de l’escala té un tractament monofocal de l’espai. Als fons hi el jardí amb accés des de la clastra per una treballada de fusta calada.

 


Copiat del “Corpus de Toponimia de Mallorca” (Mascaró Pasarius)

 

Fotografia recent del pati i entrada principal de la Residència.

 

 

 

 

 

 

 

SANT PERE I SANT BERNAT -1. Quan m’encarregaren fer una mica d’història d’aquesta Residència, vaig quedar molt sorprès perquè no sabia de cap de ses maneres com enfilar l’agulla per començar a dir lo que havia de ser com a punt de partida, d’aquells relativament pocs anys de Casa Sacerdotal. A força d’espigolar vaig descobrir que el secret es trobava en la paraula “l’Hospitalet” perquè és així com començà.

El Sr. Diego Zafortesa deixa entreveure que eren uns quants els hospitals de Ciutat: el de Santa Magdalena, l’Hospital general, l’hospital del Rei, el de Santa Margalida…

Segons la traducció de “Die Balearien” tom IV, pàg. 250, diu que en el carrer de Sant Bernat, anant cap a la Seu, hi ha un hospici per a sacerdots anomenat “Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat” on estan acollits els sacerdots desvalguts i que fou fundat el 23 de novembre de 1501 pel canonge Joan Borras.

Malgrat això, el Sr. Diego Zaforteza i Musoles, a la pàg. 27 del tom IV, diu que “l’Hospital de Sant Pere i Sant Bernat” fou fundat pel prevere Antonio Lana, beneficiat de la Seu, segons es dedueix del seu testament formalitzat pel notari públic Francesc Milia, el primer de juliol de 1475, en que deixa la casa per aquest fi, ordenant el funcionament i mana la construcció d’una capella pel servei de la Fundació. Pareix que els membres d’aquesta Fundació es reunien anteriorment a la capella de Sant Bernat de la Seu.

Aquest Hospital era independent de la Confraria que era més antiga (1370), fins que el ja citat Joan Borras, donà la seva casa, i pareix que aquest fou el moment en que les dues institucions (Hospital i Confraria) es quedaren amb el mateix nom: “Hospital de Sant Pere i Sant Bernat” per a sacerdots pobres. Pertanyen a la titularitat de la Confraria les finques 1 i 3 del carrer de Sant Bernat. Segons el{i} “Die Balearen”; en segle XVIII hi habitarien cinc sacerdots i en el pis superior hi havia una secció destinada a sacerdots afectats per la tuberculosis i, mes tard, es convertí en habitació pel porter. Darrerament havia proporcionat vivenda a alguns canonges i algun altre prevere.

L’edifici es documenta als Estims de 1685; aleshores la casa situada a l’Almudaina, a la illeta denominada“Illa del sacristanat” es valoraren en 1.200 lliures. Textualment diu així: “Cases i hort de la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat de la Seu, 1.200 Is” ARM,DI253, f5r).

En el segle XVIII, a partir de la unió de les dues cases esmentades, s’hi bastí un nou casal, conegut popularment amb el nom de l’Hospitalet. El projecte arquitectònic s’atribueix a Antoni Mesquida, i els treballs escultòrics a Miquel Thomas.

La Confraria ha tingut moltes gràcies i privilegis: La Bul.la del Papa Inocenci IV del 15 de març de 1431, Inocenci VIII del primer de juny de 1490 (inscripció de la portada principal) Pau IV i Pius II, sempre amb el fi principal de sostenir i sustentar al sacerdots pobres, valent-se dels llegats i donatius de les persones més adinerades i rentes pròpies.

La inscripció està en llatí i bastant deteriorada; traduïda literalment diu “Hospital fundat per la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat de l’Església de Mallorca per sacerdots pobres i malalts amb la concessió apostòlica del Papa Inocenci VIII el dia primer de juny de 1490”.

L’arqueòleg Mateu Riera és l’autor de la tesis doctoral “cum laude”; per la Universitat de Barcelona “Arqueologia d’una instal.lació monacal primerenca a l’arxipièlag de Cabrera (Illes Balears) (segles V-VII dC). Rutes arqueològiques , de producció, ceràmica i altres materials i alguns materials arqueològics2

Tot aquest muntatge sortí publicat al diari “Ültima Hora” el 14/02/16, i del qual faig un petit resum del que em pareix mes interessant i amb el mateix idioma que es publicà.

En el año 603, después de Cristo, el Papa Gregorio Magno encargó por carta a un funcionario que pusiera orden en el monasterio de monjes de Cabrera, lo que da a entender que, el líder de la Iglesia católica se interesaba por lo que sucedía en un diminuto islote del Mediterráneo, pues la comunidad que lo habitaba debía tener cierta entidad. En la carta, pedía cambios en aquella comunidad: escribía que en aquella comunidad se actuaba de manera perversa. La carta del Papa, junto con los restos hallados en las excavaciones, dan cuenta de que el monasterio de Cabrera era rico e importante.

El arqueólogo expone en la introducción de su tesis que en la época estudiada, según las fuentes escritas, eran frecuentes los monasterios en islotes. “El monacato se difunde por vía marítima; estos islotes están en rutas importantes de navegación y, además, sirven para reproducir el monacato ideal que es el desierto. Estamos hablando de los primeros monasterios. El monacato aparece en el Mediterráneo oriental, se expande a Occidente y entra en Europa a través de los ríos y la vertiente atlántica”

La cantidad de cerámica variada localizada durante las excavaciones en Cabrera ha servido para interpretar que aquellos monjes practicaban el comercio a grandes distancias y mantenían en pie una producción de elaboración de vino, salazones y púrpura. Los restos cerámicos proceden de todo el Mediterráneo y también encontramos mármol, un producto que en la antigüedad se consideraba de lujo y del que ya hemos encontrado diez elementos y que entre todas las basílicas paleocristianas de Mallorca sólo hemos encontrado uno. También utilizaban sus conocimientos médicos y servicios espirituales para introducir el cristianismo. Desde Cabrera se pudieron relacionar con el sur de Mallorca que en aquellos siglos todavía estaba ocupada por los romanos.

Una de la funciones de los monjes era ir a evangelizar, pero esto también les servia para cerrar el circuito económico y con ellos acceder a los productos de quienes estaban cristianizando y reclutar nuevas vocaciones.

Aunque no existen fuentes escritas sobre este cenobio de Cabrera, Riera explica que sí hay muchas sobre los de Francia o de las Británicas, por lo que se sabe que se formaron “confederaciones de monasterios” o que éstos contaban con su propia producción para el traslado de sus propios productos, ya que aparecieron ánforas con monograma y en Cabrera salió este tipo de cerámica y que dispondrían de una flotilla de barcos pequeños. El cenobio era el lugar donde vivían la mayoría de los monjes con su iglesia o basílica, el cementerio y las factorías y talleres. Fuera del mismo se construían los eremitorios para quienes alcanzaban un plano superior de espiritualidad en que la vida era más dura y en ellos residían de uno a diez monjes. En Cabrera hubo un cenobio y tres eremitorios donde también disponían de la fuente de agua.

“El descubrimiento anima a estos estudiosos del cenobio que llevan a cabo campañas en Cabrera desde 1999 y que en la actual tenían intención de dedicarse a la búsqueda de la basílica del mismo. Este año el Ministerio de Medio Ambiente ha aportado 13.000 euros mediante una línea de subvenciones.

Los arqueólogos documentan también la estancia de entre 9.000 y 14.000 prisioneros franceses recluidos en Cabrera durante la guerra contra Napoleón porque reutilizaron las estructuras bizantinas. Ultima Hora, 22/05/16″

“Més recentment: quan el 9 d’agost de 1936, el capità Bayo havia conquerit Eivissa, foren enviats a Cabrera uns 500 anarquistes… que el Capità volgué aprofitar en visita del 15 d’agost, per simular un desembarcament a Palma per la Dragonera, però ells no acceptaren perquè només rebien ordres de la C.N.T.” (Sant Miquel de Son Carrió, Tom II, pg. 62, de Ll. Miquel).


Es tracte d’una traducció lliure de l’entrevista que féu en Llorenç Capellà a Rosa Cursach i publicada a “Brisas” el 30 d’abril d’enguany. Rosa Cursach és natural d’Artà (1967), llicenciada amb Teologia per la Facultat de Catalunya (1995) i en Filosofia (UIB-1999). És una de las fundadores (1997) de la associació de Creients i Feministes. Des del passat mes de juliol dirigeix l’Institut Balear de la Dona.

La nostra societat és patriarcal…

És ben clar. La meitat de la població està dins un pla privilegiat en mans d’homes, però això passa en totes les cultures, no obstant ens trobam davant un sistema capaç d’adaptar-se a canvis socials i polítics.

Estam preocupats per la violència de gènere?

No tant com pareix a simple vista. Les enquestes ens diuen que no entre dins les tres primeres preocupacions de la societat espanyola.

I en les Illes?

Ben igual, amb una agreujant: som la comunitat on es donen més casos de violència i tenint en comte que el 70% d’agressions no es denuncien.

Com reaccionen els membres de l’associació?

Amb molta prudència. Quant reben una agressió física és perquè ja han estat víctimes d’un llarg procés de violència psicològica perdent la seva autonomia i estimació pròpia.

Però necessiten protecció urgent.

Procuram que la tenguin, però ella es sent incompresa i tot ho veu com una amenaça i la violència de gènere ens remet a l’àmbit privat on no és fàcil entrar-hi. Perquè son coses de parella… endemés, els fets socials (televisió, premsa, llibres, cançons…) s’aferren al mite romàntic de que l’amor ho pot tot i ella creu que així aconseguirà endolcir el mal caràcter del violent.

Hi ha cultures, nacionalitats o edats més propenses?

No. Ho aprova el fet de que les tres dones assassinades a Mallorca foren causades per un mallorquí, un britànic i un colombià. Pareix que pren força en tot el món allò de “la vaig matà perquè era meva”

El factor de risc sempre és el mateix: El fet de ser dona.

Llavors…?

Augmentar els nivells de sensibilització, tirar enterra els murs de silenci… L’escola pot canviar moltes coses… Són poques les Universitats que tenguin carreres relacionades amb la tecnologia. L’home cobra un 19% més i segueix ocupant els càrrecs de responsabilitat dins les empreses. La desigualtat s’experimenta en tots els àmbits, inclosos els universitaris.

I els sou dels universitaris?

La desigualtat és més fina, però no menys evident. A l’escala universitària es puja, entre altres maneres, pels número d’articles publicats en revistes especialitzades i la dona que espera un infant o l’ha de cuidar té menys oportunitats, cosa que s’hauria de tenir en compte.

Qui podria garantir aquesta igualtat?

No ho sé. Només he volgut descriure una de tantes discriminacions que encara ara es donen. A unes escola de Palma fa pocs dies, dedicaren unes classes a parlar de pintura. Hi havia sis aules i cada una d’elles estava dedicada a un pintor i cap a una pintora.

En tot cas, no crec que això hagi de ser prioritat a altres temes.