Contactar amb l’autor

Escull el teu idioma

Últims Articles

Enllaços de Interès

Categories (Actuals)

Visites a la Web

088858
Usuaris Avui = 4
Usuaris Ahir = 33
Paginas Vistas Avui = 101
Usuaris en Linea = 1
Direccio IP : 54.224.234.8
Data Servidor : 2018-04-24

Tenia ganes de posar un altre títol perquè això no sona bé. Fa ben pocs dies que a dins la Seu un feligrès agafà el full dominical i no començà a llegir per la primera pàgina que era la més substanciosa i sense mirar el tema passà a pàgines interiors…, pens que això pot significar moltes coses i que la quaresma ha de significar molt més pels nostres cristians:

Alguns encara pensen que consisteix en no menjar carn els divendres (no crec que els acudeixi que hi ha molta gent que no sempre arriba a un rovagó de pa). Altres que això ja està superat i no val la pena parlar-ne. Alguns pensaran que és bo que l’Església ens ho recordi perquè és lo seu i cada un faci lo millor que li pareixi. Tal volta seria bo recordar que hi ha molts de joves i nins, ben propers a ca nostra, i que no l’han sentit parlar mai o al màxim han arribat a la jaia corema.

Per ventura mai els han dit que Jesús es presentà com el bon Pastor que es preocupa de les seves ovelles (tots i cada un de nosaltres) i que les guarda perquè en tenguim vida… i si alguna es perd o s’allunya a posta, ell la cerca perquè retorni a la guarda. Que Jesús no té res que guanyar damunt nosaltres i que mai serem capaços d’agrair-li la paciència i bondat que ha tengut amb tots els qui ens sentim més compromesos en ajudar-li.

També podria ser que no haguessin sentir parlar que tenim un Pare que ens estima molt. Tant és així que mai li esgotarem la paciència, bondat i misericòrdia, sempre que siguem capaços de reconèixer lo poc de fiar que som, perquè en el moment més impensat ens convertim amb traïdors seus.

Seria bo que aprofitassim aquesta quaresmma per cercar uns moments per sentir un cert d’splai de cor per saber bé com batega el seu i aconseguir una millor sintonia. Hauríem de pensar i recordar-nos que no mereixem tant i que sovint hem de saber donar-li GRÀCIES.

 

 

No fa molt que m’aconsellaren que en temps de quaresma és bo mirar la cara de Jesús per saber de veres què vol Ell de mi i el mateix temps aprofitar per demanar-li coratge i força per dur a terme tot lo que espera de mi.

Pareix que la generacio actual (en general) no és capaç de sentir la necessitat de trobar-se amb aquest Déu que sempre hi és i només s’acudeix a Ell quan no ens que altre remei.

El místic Àngel Silesius afirma: “Com que Déu és gran, li agrada donar regals ben grans, però nosaltres tenim el cor massa estret per rebre’ls”

SI HI HA BONES RELACIONS, APROFITAR PER DEMANAR-LI QUE ENS CONCEDEIXI ALGUN CAPRITX PARTICULAR.

ÉS MOLT IMPORTANT RECORDAR QUE DÉU ÉS AMOR.

SANT PERE I SANT BERNAT -2. Aquestes dues cases: La del beneficiat fundador de Confraria de Sant Pere i Sant Bernat Antoni Lana i la del canonge Joan Borràs, membre de dita Confraria, es convertiren en una amb tres entrades: la principal de la primera casa, la de la Capella i una més de la segona casa. A totes tres s’hi entra pel carrer de Sant Bernat i cada una d’elles té un adorn arquitectònic distint i que es feren a l’any 1776, pel picapedrer Miquel Thomàs, el mateix que feu la portada de la parròquia de Sant Jaume, segons conta Antònia Maria Perelló Ferrer.
PORTADA PRINCIPAL: Dóna pas al pati de l’edifici. Damunt el basament llis, que ressegueix tota la part baixa de la façana, s’aixequen dos pilastres. Un a cada costat del buit de l’entrada, les pilastres estan decorades amb motllures en el seus dos terços inferiors i amb motius de rocalla en el terç restant.
En el cim de la portada, damunt una gornisa, està format per dos plints arrenglerats que són una continuació de les pilastres del cos inferior. Damunt els plints se situen uns elements decoratius de rocalla i hi tenen l’arrencada sengles volutes que aixecant-se, formen una fornícula coberta per una copinya. Dins el nínxol hi ha una representació de la Verge amb l’Infant i als seus peus, les figures de dos sacerdots agenollats: Sant Pere i Sant Bernat, realitzats a una escala sensiblement inferior a la Verge. Les tres figures estan col.locades damunt repeus o plints independents davall els quals hi ha una franja decorada amb motius de rocalla amb un medalló. El contingut d’aquest medalló quedà explicat en
RESIDÈNCIA 1.
PORTADES LATERALS: Estan situades una cada costat de la portada principal i empren bàsicament els mateixos elements i motius ornamentals que la principal.
Damunt el basament s’aixequen dues pilastres llises, decorades únicament amb un motiu vegetal en el seu terç superior. El buit del portal està forjat per una motllura molt senzilla, amb l’imatge de Sant Pere a un i Sant Bernat a l’altre

<<<<< >>>>> L’entrada al pati presenta arcs rebaixats sobre columnes amb capitells de tradició jònica. Els espais coberts es resolen amb coberta de cinc trams de volta d’aresta. L’escala del pati és de tres rams i condueix a una galeria en tres arcs de mig punt amb balustrada. Aquesta situació de l’escala té un tractament monofocal de l’espai. Als fons hi el jardí amb accés des de la clastra per una treballada de fusta calada.

 


Copiat del “Corpus de Toponimia de Mallorca” (Mascaró Pasarius)

 

Fotografia recent del pati i entrada principal de la Residència.

 

 

 

 

 

 

 

SANT PERE I SANT BERNAT -1. Quan m’encarregaren fer una mica d’història d’aquesta Residència, vaig quedar molt sorprès perquè no sabia de cap de ses maneres com enfilar l’agulla per començar a dir lo que havia de ser com a punt de partida, d’aquells relativament pocs anys de Casa Sacerdotal. A força d’espigolar vaig descobrir que el secret es trobava en la paraula “l’Hospitalet” perquè és així com començà.

El Sr. Diego Zafortesa deixa entreveure que eren uns quants els hospitals de Ciutat: el de Santa Magdalena, l’Hospital general, l’hospital del Rei, el de Santa Margalida…

Segons la traducció de “Die Balearien” tom IV, pàg. 250, diu que en el carrer de Sant Bernat, anant cap a la Seu, hi ha un hospici per a sacerdots anomenat “Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat” on estan acollits els sacerdots desvalguts i que fou fundat el 23 de novembre de 1501 pel canonge Joan Borras.

Malgrat això, el Sr. Diego Zaforteza i Musoles, a la pàg. 27 del tom IV, diu que “l’Hospital de Sant Pere i Sant Bernat” fou fundat pel prevere Antonio Lana, beneficiat de la Seu, segons es dedueix del seu testament formalitzat pel notari públic Francesc Milia, el primer de juliol de 1475, en que deixa la casa per aquest fi, ordenant el funcionament i mana la construcció d’una capella pel servei de la Fundació. Pareix que els membres d’aquesta Fundació es reunien anteriorment a la capella de Sant Bernat de la Seu.

Aquest Hospital era independent de la Confraria que era més antiga (1370), fins que el ja citat Joan Borras, donà la seva casa, i pareix que aquest fou el moment en que les dues institucions (Hospital i Confraria) es quedaren amb el mateix nom: “Hospital de Sant Pere i Sant Bernat” per a sacerdots pobres. Pertanyen a la titularitat de la Confraria les finques 1 i 3 del carrer de Sant Bernat. Segons el{i} “Die Balearen”; en segle XVIII hi habitarien cinc sacerdots i en el pis superior hi havia una secció destinada a sacerdots afectats per la tuberculosis i, mes tard, es convertí en habitació pel porter. Darrerament havia proporcionat vivenda a alguns canonges i algun altre prevere.

L’edifici es documenta als Estims de 1685; aleshores la casa situada a l’Almudaina, a la illeta denominada“Illa del sacristanat” es valoraren en 1.200 lliures. Textualment diu així: “Cases i hort de la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat de la Seu, 1.200 Is” ARM,DI253, f5r).

En el segle XVIII, a partir de la unió de les dues cases esmentades, s’hi bastí un nou casal, conegut popularment amb el nom de l’Hospitalet. El projecte arquitectònic s’atribueix a Antoni Mesquida, i els treballs escultòrics a Miquel Thomas.

La Confraria ha tingut moltes gràcies i privilegis: La Bul.la del Papa Inocenci IV del 15 de març de 1431, Inocenci VIII del primer de juny de 1490 (inscripció de la portada principal) Pau IV i Pius II, sempre amb el fi principal de sostenir i sustentar al sacerdots pobres, valent-se dels llegats i donatius de les persones més adinerades i rentes pròpies.

La inscripció està en llatí i bastant deteriorada; traduïda literalment diu “Hospital fundat per la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat de l’Església de Mallorca per sacerdots pobres i malalts amb la concessió apostòlica del Papa Inocenci VIII el dia primer de juny de 1490”.

L’arqueòleg Mateu Riera és l’autor de la tesis doctoral “cum laude”; per la Universitat de Barcelona “Arqueologia d’una instal.lació monacal primerenca a l’arxipièlag de Cabrera (Illes Balears) (segles V-VII dC). Rutes arqueològiques , de producció, ceràmica i altres materials i alguns materials arqueològics2

Tot aquest muntatge sortí publicat al diari “Ültima Hora” el 14/02/16, i del qual faig un petit resum del que em pareix mes interessant i amb el mateix idioma que es publicà.

En el año 603, después de Cristo, el Papa Gregorio Magno encargó por carta a un funcionario que pusiera orden en el monasterio de monjes de Cabrera, lo que da a entender que, el líder de la Iglesia católica se interesaba por lo que sucedía en un diminuto islote del Mediterráneo, pues la comunidad que lo habitaba debía tener cierta entidad. En la carta, pedía cambios en aquella comunidad: escribía que en aquella comunidad se actuaba de manera perversa. La carta del Papa, junto con los restos hallados en las excavaciones, dan cuenta de que el monasterio de Cabrera era rico e importante.

El arqueólogo expone en la introducción de su tesis que en la época estudiada, según las fuentes escritas, eran frecuentes los monasterios en islotes. “El monacato se difunde por vía marítima; estos islotes están en rutas importantes de navegación y, además, sirven para reproducir el monacato ideal que es el desierto. Estamos hablando de los primeros monasterios. El monacato aparece en el Mediterráneo oriental, se expande a Occidente y entra en Europa a través de los ríos y la vertiente atlántica”

La cantidad de cerámica variada localizada durante las excavaciones en Cabrera ha servido para interpretar que aquellos monjes practicaban el comercio a grandes distancias y mantenían en pie una producción de elaboración de vino, salazones y púrpura. Los restos cerámicos proceden de todo el Mediterráneo y también encontramos mármol, un producto que en la antigüedad se consideraba de lujo y del que ya hemos encontrado diez elementos y que entre todas las basílicas paleocristianas de Mallorca sólo hemos encontrado uno. También utilizaban sus conocimientos médicos y servicios espirituales para introducir el cristianismo. Desde Cabrera se pudieron relacionar con el sur de Mallorca que en aquellos siglos todavía estaba ocupada por los romanos.

Una de la funciones de los monjes era ir a evangelizar, pero esto también les servia para cerrar el circuito económico y con ellos acceder a los productos de quienes estaban cristianizando y reclutar nuevas vocaciones.

Aunque no existen fuentes escritas sobre este cenobio de Cabrera, Riera explica que sí hay muchas sobre los de Francia o de las Británicas, por lo que se sabe que se formaron “confederaciones de monasterios” o que éstos contaban con su propia producción para el traslado de sus propios productos, ya que aparecieron ánforas con monograma y en Cabrera salió este tipo de cerámica y que dispondrían de una flotilla de barcos pequeños. El cenobio era el lugar donde vivían la mayoría de los monjes con su iglesia o basílica, el cementerio y las factorías y talleres. Fuera del mismo se construían los eremitorios para quienes alcanzaban un plano superior de espiritualidad en que la vida era más dura y en ellos residían de uno a diez monjes. En Cabrera hubo un cenobio y tres eremitorios donde también disponían de la fuente de agua.

“El descubrimiento anima a estos estudiosos del cenobio que llevan a cabo campañas en Cabrera desde 1999 y que en la actual tenían intención de dedicarse a la búsqueda de la basílica del mismo. Este año el Ministerio de Medio Ambiente ha aportado 13.000 euros mediante una línea de subvenciones.

Los arqueólogos documentan también la estancia de entre 9.000 y 14.000 prisioneros franceses recluidos en Cabrera durante la guerra contra Napoleón porque reutilizaron las estructuras bizantinas. Ultima Hora, 22/05/16″

“Més recentment: quan el 9 d’agost de 1936, el capità Bayo havia conquerit Eivissa, foren enviats a Cabrera uns 500 anarquistes… que el Capità volgué aprofitar en visita del 15 d’agost, per simular un desembarcament a Palma per la Dragonera, però ells no acceptaren perquè només rebien ordres de la C.N.T.” (Sant Miquel de Son Carrió, Tom II, pg. 62, de Ll. Miquel).


Es tracte d’una traducció lliure de l’entrevista que féu en Llorenç Capellà a Rosa Cursach i publicada a “Brisas” el 30 d’abril d’enguany. Rosa Cursach és natural d’Artà (1967), llicenciada amb Teologia per la Facultat de Catalunya (1995) i en Filosofia (UIB-1999). És una de las fundadores (1997) de la associació de Creients i Feministes. Des del passat mes de juliol dirigeix l’Institut Balear de la Dona.

La nostra societat és patriarcal…

És ben clar. La meitat de la població està dins un pla privilegiat en mans d’homes, però això passa en totes les cultures, no obstant ens trobam davant un sistema capaç d’adaptar-se a canvis socials i polítics.

Estam preocupats per la violència de gènere?

No tant com pareix a simple vista. Les enquestes ens diuen que no entre dins les tres primeres preocupacions de la societat espanyola.

I en les Illes?

Ben igual, amb una agreujant: som la comunitat on es donen més casos de violència i tenint en comte que el 70% d’agressions no es denuncien.

Com reaccionen els membres de l’associació?

Amb molta prudència. Quant reben una agressió física és perquè ja han estat víctimes d’un llarg procés de violència psicològica perdent la seva autonomia i estimació pròpia.

Però necessiten protecció urgent.

Procuram que la tenguin, però ella es sent incompresa i tot ho veu com una amenaça i la violència de gènere ens remet a l’àmbit privat on no és fàcil entrar-hi. Perquè son coses de parella… endemés, els fets socials (televisió, premsa, llibres, cançons…) s’aferren al mite romàntic de que l’amor ho pot tot i ella creu que així aconseguirà endolcir el mal caràcter del violent.

Hi ha cultures, nacionalitats o edats més propenses?

No. Ho aprova el fet de que les tres dones assassinades a Mallorca foren causades per un mallorquí, un britànic i un colombià. Pareix que pren força en tot el món allò de “la vaig matà perquè era meva”

El factor de risc sempre és el mateix: El fet de ser dona.

Llavors…?

Augmentar els nivells de sensibilització, tirar enterra els murs de silenci… L’escola pot canviar moltes coses… Són poques les Universitats que tenguin carreres relacionades amb la tecnologia. L’home cobra un 19% més i segueix ocupant els càrrecs de responsabilitat dins les empreses. La desigualtat s’experimenta en tots els àmbits, inclosos els universitaris.

I els sou dels universitaris?

La desigualtat és més fina, però no menys evident. A l’escala universitària es puja, entre altres maneres, pels número d’articles publicats en revistes especialitzades i la dona que espera un infant o l’ha de cuidar té menys oportunitats, cosa que s’hauria de tenir en compte.

Qui podria garantir aquesta igualtat?

No ho sé. Només he volgut descriure una de tantes discriminacions que encara ara es donen. A unes escola de Palma fa pocs dies, dedicaren unes classes a parlar de pintura. Hi havia sis aules i cada una d’elles estava dedicada a un pintor i cap a una pintora.

En tot cas, no crec que això hagi de ser prioritat a altres temes.

Sabut és per a tots que l’ascetisme evangèlic va prendre molt aviat forma eremítica, la qual cosa comprén dues classes de persones: Els anacoretes,així anomenats per elegir, cada qual, el seu programa de vida; i els cenobites, aquests es subjecten a una regla fixa.

L’eremitisme va començar a Mallorca a rel de la conquesta de 1229 per el rei Jaume I.

En el segle XIII la vida eremítica floreix a Alcúdia, Randa, Miramar i Felanitx. Documents del segle XIV parlen d’ermitans a Pollença, Escorca, Alaró, Felanitx, Valldemossa, Bellver, Sóller, Esporles, Randa, Selva, Bunyola, Montuïri, Banyalbufar, Sant Joan, Inca i Alcúdia. També en “Els Òrfens” asil d’infants situat a l’arrabal de Santa Catalina de Palma. Fins i tot hi havia dones entregades a la llibertat espiritual del desert, ermitanyes, a Santa Magdalena d’Inca, Sant Salvador de Felanitx, Ca’n Salas de Pollença i Santa Llucia de Mancor.

En els segles XV i XVI en trobam a la Bastida de Sant Joan, la Victòria d’Alcúdia, Santa Llucia de Mancor, Ternelles de Pollença, Cura i Sant Honorat d’Algaida, Gràcia de Llucmajor, Miramar de Valldemossa i Santa Catalina del Port de Sóller. Continuaven amb “els Òrfens i també n’hi havia a Lluc.

El Beat Ramón Llull, sense ésser el primer dels que triaren la soledat campestre, donà una empenta a la vida eremítica amb els seus llibres i exemples. Fra Arnau Desbrull, a Sant Honorat i Fra Antoni Castañeda, a Miramar, governaren una espècia de comunitat, però aquells penitents no eren més que simples anacoretes.

En el segle XVII es notava una tal decadència que casi tots els eremitoris anomenats eren com a nius buits, eixams sense abelles. Però dit això l’eremitisme va fer acte de presència a Bonany de Petra, a Consolació de Sant Joan i en el Refugi d’Alaró. Aquí en el capcurucull del castell trobam el darrer anacoreta. Joan Mir i Vallés, que en 1642 brillava com una làmpara solitària en el desert mallorquí. Jove de vint-i-dos anys, no cumplits encara, Mir es trasladar a Valldemossa el 3 de setembre de 1646 i se va establí a una de les ermites velles perdudes dins la boscuria de Son Galzeran. Va admetre deixebles i amb ells va iniciar el cenobitisme illenc baix la protecció del P. Miquel Monserrat Geli, monjo de la Cartoixa de jesús Nazarè. Aquest pietós fill de Sant Bru a petició de Fra Joan, va redactar, per els nostres ermitans, que ell dirigia, una Regla de vida eremítica, la primera que es va conèixer (1670). Per ella aquells solitaris termes de Miramar, dejant de ser anacoretes, formaren una vertadera congregació a les ordres de Mir. Aquest va rebre una gran herència dels Srs. llull, Desbrull i Castañera, va volar més amunt que aquests, els seus insignes predecesors.

Després de consultar a persones experimentades, l’humil cenobiarca alaroner va començar a repoblar antigues ermites o a la fundació d’algunes noves: Les de So N’Amer (Escorca), Ternelles (Pollença), Son Rullan (Deià), Son Fortesa (Puigpunyent), Son Seguí (Santa Maria) i també l’Oratori de la Verge del Refugi (Alaró).

Per decret del 9 de maig de 1684 lIm. D. Pere d’Alagón, Arquebisbe-Bisbe de la diòcesis, mostrant interés de pare per l’obra de Fra Joan Mir, proclamava la superioritat damunt tots els ermitanys de l’illa, “al qual los demés tenen reverència y obediència”, i declara ser la seva voluntat que dit ermità han d’acudir i posar-se baix el seu mandat tots els que desigen abraçar l’estat eremític.

Per aquells pietosos homes- diu un document cartoixà de 1703-, “com hereus del sperit del gloriós Sant Pau… y del Pare Sant Antoni”,el desert de Trinitat ” se veu convertid en un parais de spirituals delícies aont lo celestial hortolà quel regne amb les copiosas ayguas de la sua gràcia baxa a recrearse molt sovint, per tenir en ell tot son agrado y complesència lo Senyor qui los ha cridat a tan alta vocació…”.

Fills del mateix cenobiarca se consideren, i amb justía els que actualment constitueixen la Congregació de Sant Pau i Sant Antoni, de tant d’honor per aquest “regne que sortí de la pregonta de les aygues”, com diria el rei Jaume I el Conqueridor.

(Aquest escrit és una traducció lliure d’un altre que publicà,,en castellà, Mn. Bartomeu Guasp a l’any 1955.)

Actualment només queden quatre ermitans a l’ermita de Valldemossa: Germà Pau, germà Biel, Germà Benet i germà Honorat.

QUE DÉU ELS CONSERVI PER MOLTS ANYS.

S’altre dia de pagès vaig descobrir un llibre a una llibreria més bé d’antiguitats on arriben a parar molts de llibres de capellans morts i que els hereus els han venuts a qualsevol preu. Entre ells ni havia un que ja coneixia però no havia comprat: es tracta de “CULTURA POPULAR” del Sr. Antoni Galmés Riera que va aconseguir guardar algunes tradicions més o menys interessants, segons les ganes i il•lusió per reviure temps passats. Un d’ells és el que fa referència el titulat d’avui. He copiat les parts que creia més importants i transcrites literalment. He sentit rumors que tenen ganes de sentir-se en més incultura i tornar al solstici i així (pens jo) tendria més sentit l’espera del Messies.

“Abans del cristianisme, per aquestes dates se celebraven les grans festes del solstici d’hivern, el naixement del sol, perquè el dia començava a allargar-se. El naixement del Bon Jesús no figura en els Evangelis amb data fixa. El orientals començaren a fer festa el dia 6 de gener, per passar-la després al 25 de desembre, com també els occidentals per convertir de qualque manera la festa pagana dels grans foguerons i consums de l’esperit del gra…”

“El tió de Nadal, a principis de segle, no guardava el ritual que encara es conserva als països catalans. Aquí, al trobar l’amo de possessió un tió gros i mal d’estellar, el guardava i l’anomenava *es tió de Nadal* i el posava a la foganya el dissabte de Nadal al començament de la vetlada per trobar foc a la venguda de Matines; aquella vetlada se passava jugant a cartes… Se jugaven les ametles torrades que la madona havia posades damunt la taula de joc.”

“En aquell temps, la gent de les possessions i lloquets del voltant de Son Negre (Manacor) anava a Matines a l’església d’aquella barriada, que començaven a les quatre del matí perquè el capellà i músics partien de la Vila després de d’acabades les Matines… Les de Son Negre començaven a les quatre i la gent de la barriada partia a les tres i mitja, fent-se llum amb un parell de fanals d’oli que feien manco fum, que els reinots dels que en parla Mn. Antoni Maria Alcover en les seves Festes de Nadal…”

 

“Aquelles Matines eren de lo més bufarelles. Dins l’església hi havia penjades més de cinc dotzenes de neules dolces i quant la Sibil•la, acabada la darrera estrofa, pegava espasada i no heu vist tanta grapada mai per engospar qualque neula, tant l’al•lotea com la gent grandolassa. Els músics de corda venguts de la vila, acompanyaven el cant de vou-veri-vous, de cançons nadalenques, mentre la gent adorava el Minyó Jesús.”

“A la sortida de Matines, el foravilers, com havien fet abans els vilatans, s’empassolaven un bon tros de coca bamba amb torró, i amb quatre glops de vi blanc posaven els fonaments de frit de porcella, que era el berenar del dia de Nadal. La porcella, menja obligatòria per la gent que podia, se matava el dissabte i el vespre se fregava amb llimona i s’untava de saïm i pebrebó. No hi havia cap casa per pobre que fos que per NADAL no se menjàs un pollastre amb escaldums, rostit o farcit, endemés de les altres coses dolces “

“Per dinar s’aplegava tota la família…les filles casades ho farien la segona festa a la casa dels seus pares amb el mateix repertori: rostit, coques bambes, de torró, tambor d’ametla, llet d’ametla (a Sa Cabaneta, Santa Maria, Pòrtol i Santa Eugènia), ametles torrades, sense faltar-hi els millor vins…”

 

MOLTS ANYS I BON NADAL PER A TOTS.